Última sortida AJUDAR
Prop d’11.000 persones teixeixen a Barcelona una xarxa d’intercanvi de favors totalment altruista Ciutadans en situació de necessitat troben en la cooperació un estímul per a les seves lluites quotidianes
Jesús Ocaña, 40 anys, sense sostre, a l’atur… Cada dijous va al local de la xarxa solidària Barcelona Actua del carrer de l’Om per ajudar a repartir aliments entre persones necessitades. Allà. en Jesús organitza la cua, reparteix els números, distribueix el menjar... i alguns dimarts també es deixa caure per aquest racó del Raval i dóna vida a un taller de manualitats. I sempre està de bon humor. I de tant en tant juga uns partits de futbol molt fraternals.
“El futur el veig incert… i el present fotut –diu en Jesús amb un somriure–. No sóc jove ni vell, estic sa, no tinc addiccions… així tot és molt difícil”, subratlla amb una riallada. “Això de la feina està molt malament. Ara estic acabant el tercer curset per buscar feina, me’n faria falta un per trobar-ne. Vaig estar uns anys al carrer. Vaig treballar un temps a València. Però fa un parell d’anys… Ara em deixen dormir sota un sostre al costat del magatzem d’unes oficines. Ho deixo tot net i no es nota…”. “No, no sortiré aviat dels carrers. Jo puc treballar, però... Fa poc vaig fer de cambrer per 400 euros al mes, i de pintor dos dies per 20. No hi ha manera. De vegades apareix un sofà, una sortida momentània, però… Ni tan sols tindré una pensió. I et preguntes: què puc fer amb la meva vida. Sobreviure? No fer pudor? No semblar un boig?”.
Barcelona Actua és una xarxa social nascuda fa vora tres anys, una plataforma solidària que s’ha anat escampant i on prop d’onze mil persones plantegen el que necessiten, i també el que poden fer per als altres, un entranyable Facebook on col·laboren empreses, restaurants, botigues... Tot té un caràcter molt horitzontal i flexible, una mostra més d’autogestió, d’una nova cultura de l’autosuficiència. Una família no té lloc a casa per a un cotxet de nadó i, en canvi, una criatura neix a l’altra punta de la ciutat i pot fer-ne bon ús.
La crisi està transformant els rols clàssics de l’altruisme, confonent el paper de qui ajuda i de qui és ajudat. En certa manera, aquesta iniciativa de base comparteix objectius amb els bancs del temps, sorgits dels barris, però en aquest cas promoguts per les institucions. A la ciutat de Barcelona en funcionen gairebé una trentena, amb una quantitat d’usuaris molt oscil·lant, que pot anar de poc més de 20 a més de 300.
En Jesús diu que va conèixer els de Barcelona Actua ara fa dos anys, quan repartien menjar davant de la Filmoteca, abans que finques Grau els deixés el local del carrer de l’Om. “Em van allargar la mà. No fa el mateix profit un plat de menjar servit amb fredor que amb un somriure. I vaig començar a implicar-m’hi. Aquí vaig fer teatre per primera vegada. Em van fer confiança. I fa un un any vaig aconseguir
uns ajuts per menjar en uns menjadors, i ja no necessitava venir aquí… Però no volia deixar de venir-hi… Ajudant em sento viu. Al carrer creus que tots pensen que ets boig, et tanques en tu mateix, ple de desconfiança… No es pot viure pensant que tothom et vol fer mal. Ara els carrers són plens de gent despistada. Encara no entenen com van acabar així. Jo els dic que vinguin aquí”.
En aquests moments, Barcelona Actua dóna aliments a trescentes famílies del Raval, Gràcia i Sants. Oli, arròs… i també menjar cuinat, bona part per Fadhila el-Yettafti.
La Fadhila té 40 anys, quatre fills, un marit a l’atur des de fa anys… I tots viuen del Pirmi, de l’últim dels ajuts a què tenen dret les persones al caire de l’abisme, les que ja fa un any que no reben cap prestació.
“Pagar el lloguer, la llum, l’aigua, les sabates… Mengem perquè Barcelona Actua ens dóna menjar. El futur el veig negre. El meu marit no troba feina”.
Malgrat aquests cinc anys de dificultats, encara vivim en una societat basada en les opcions. I la crisi les restringeix. Cadascú es defineix triant i rebutjant: equips de futbol, destinacions de vacances, roba… I què passa quan algú no té opcions, ni A ni B, ni res per triar, quan cada moneda
La crisi transforma els rols habituals de l’altruisme i la solidaritat; ara tot és mutu
és només un cafè que escalfa un altre matí? Llavors només li queda l’ànima, l’actitud. Alguns veuen que l’únic que pot donar sentit a les seves vides és ajudar.
“No sé si algun dia en sortirem, d’aquesta. Les coses poden anar a pitjor. El meu marit era cambrer, i vivíem bé. Però al principi de la crisi es va quedar sense feina… Ens en vam haver d’anar de casa nostra, vam anar a una habitació per tres-cents euros al mes. Jo veia cues de gent que esperaven perquè els donessin menjar, però em feia vergonya afegir-m’hi. Però aquí et tracten bé, et fan sentir bé, et treuen la vergonya”.
La Fadhila i els seus van trobar un altre pis gràcies a aquesta xar- xa. “De diners, no en tinc, només puc ajudar cuinant. Ofereixo les meves mans. Com el meu marit, que càrrega les caixes a les recollides d’aliments, perquè és molt fort. Va a les portes dels supermercats a recollir el menjar i jo el cuino. Ajudar és l’únic que podem fer”.
I el resultat és el somriure de Tomás Llop, de 74 anys. Fins fa poc aquest veí de Sants es limitava a deixar-se anar per la fam, i s’alimentava de galetes... Fins que un dia es va desmaiar al carrer. Una de les infermeres que el va atendre els va explicar la història als de Barcelona Actua. Van trucar a la seva porta amb diversos plats de menjar calent.
Ara cada divendres el Tomás passa la tarda al local de l’entitat al barri de Sants, i arrenca les rialles de tothom. “És que torno a estar més content que un gínjol”, explica.
A les recollides d’aliments davant els supermercats que fan possible aquests canvis també participa Marta Royo, de 27 anys, estudiant de preimpressió digital a l’Escola Industrial. La Marta estira les paraules, perquè pateix una paràlisi cerebral, però s’entén tot el que diu. “A mi sempre m’ajuden, per a un munt de coses, cada dies –explica al pati de l’institut Barri Besòs–, però jo, encara que trigo més, també puc ajudar, fer moltes coses”.
I un dia, aquesta primavera, la Marta va veure per internet que
demanaven gent per muntar una recollida d’aliments, i aquesta recollida l’estava organitzant Anna Pascual, una amiga seva de l’època de l’institut, d’uns vint anys, que tota la vida ha estat fent tasques de voluntariat. La Marta li va preguntar si hi podia anar, i l’Anna li va respondre que sí, sense cap dubte.
La Marta explica tot això al pati d’un institut mentre espera que arribi un grup de nois que van participar en un taller de nutrició a canvi de pintar unes parets empastifades. La Marta ha vingut a donar-los un cop de mà. Però els nois s’endarrereixen, només ha arribat a Cristina. Trobar gent tan predisposada no és tan senzill. I la Marta ha d’anar a tot arreu amb el seu tricicle mecànic, i els esglaons són tota una molèstia. Però per organitzar les caixes no hi ha cap problema. “I així em sento feliç, contenta, satisfeta... Ajudar és, en realitat, una manera d’ajudar-te, d’adonar-te que tots poden fer alguna cosa en aquesta vida”.