La grandesa del directe
Una de les virtuts de la televisió generalista és que encara manté el risc del directe, que és un dels ingredients fundacionals del mitjà i que sovint l’acaba equiparant amb una forma tecnològicament sofisticada de teatre. Dilluns, dos moments de directe a La Sexta. A El intermedio, el Gran Wyoming va entrevistar Diego el Cigala (que, per cert, actuarà demà al Palau de la Música). El Cigala té un caràcter televisiu propi que l’ha convertit en un dels artistes més originals de l’univers d’espècimens entrevistables (recordo, per exemple, les seves visites a El hormiguero). Característiques: el Cigala sempre mira el monitor del plató que reprodueix la imatge del Cigala mirant el monitor del plató, que és un vici de convidat debutant que els professionals sempre et recomanen que no facis perquè aleshores l’espectador no entén què estàs mirant. Incapaç de controlar aquesta pulsió reflexiva, el Cigala es desentén de l’entrevistador. Mira el monitor i quan s’hi veu somriu o riu i es mou i gesticula i perd l’enquadrament i fins i tot el punt d’il·luminació correcte. Això, que per a un altre artista en promoció podria ser un problema, en el Cigala és una estratègia d’èxit perquè l’espectador no pot deixar de mirar-lo i d’intentar endevinar quina mena de força interior l’obliga a comportar-se d’aquesta manera anàrquicament divertida. Respon les preguntes del Wyoming sobre la coronació de Felip VI sense meditar, de cop al bot, i, per il·lustrar el que li espera al nou monarca, tria un dels pals flamencs més desesperats i canta l’inici d’un martinete tràgic i, intueixo, visionari. L’entrevista dura cinc mi- nuts, però són eficaços i inoblidables.
A El chiringuito de Josep Pedrerol, en canvi, l’emoció del directe té una altra textura i es tradueix en l’enèsima enganxada entre col·laboradors. No tenen l’agilitat ni el talent dels caníbals de Sálvame perquè, en realitat, són periodistes com Quim Domenèch i Frédéric Hermel. Però, en un moment d’una discussió sobre el futur de Zidane, Hermel se sent vexat pel menyspreu aparentment irònic de Domenèch i s’exalta amb una teatralitat de la confrontació que és un dels ingredients del programa. A diferència de la naturalitat del Cigala, la discussió s’allarga i perd espontaneïtat fins a convertir-se en la típica matèria primera de zàping. Però, més enllà de prejudicis i preferències, aquests moments formen part del risc d’una de les modalitats més agraïdes de la televisió: el directe.