El país de dos exilis i tres continents
La professora Evelyn Goh, titular de l’assignatura La Xina al món de la Royal Holloway University of London, va deixar anar un dia una frase que va deixar perplexa tota la classe: “Austràlia? Qui vol ser Austràlia?”. Silenci a la sala. El seu raonament girava entorn de la idea que el país oceànic, tan al sud del planeta, relativament a prop però més aviat lluny del que es cou als seus voltants, amb una economia estable i sense alts i baixos democràtics, era un actor internacional secundari. Un Estat més aviat testimonial dels profunds canvis que experimenten l’Àsia i el Pacífic amb l’emergència de la Xina, el retorn econòmic del Japó i la redistribució de poders en una franja de planeta que va des de l’Índia fins a Corea del Nord. A tot estirar, va venir a dir la professora, era un observador privilegiat d’un teatre on la prima donna continuen sent els Estats Units, amb el permís del creixent poder xinès, també el naval. Evelyn Goh tenia raó: aquest paper solitari dels australians porta els seus polítics a esmolar les forces per utilitzar-les si fa falta en lluites més aviat internes, com les que va patir no fa gaire l’ex-primera ministra Julia Gillard en mans dels seus coreligionaris de partit.
Un dia, les autoritats futbolístiques australianes també es van preguntar el mateix: “Qui vol ser Austràlia?”. O més aviat: “Què fem jugant a la confederació oceànica?”. Així que, en comptes de guanyar còmodament el seu grup continental contra potències com Samoa, Samoa Americana, Tonga, Vanuatu, Fiji o Tahití i després jugar contra el cinquè de la confederació sud-americana (gairebé sempre l’Uruguai, gairebé sempre derrotats), els australians van preferir fer les maletes.
Van creure que era preferible competir i aprendre amb els iranians, els japonesos, tots els coreans i lluitar per una de les quatre places directes. Val més ser cap d’arengada que cua de lluç, van pensar. I els va funcionar.
És irònic que, amb els últims canvis als classificatoris, el campió oceànic ja no se la juga amb el cinquè sud-americà, sinó amb el meritori d’Amèrica Central. Així aquesta vegada Mèxic va eliminar Nova Zelanda. Si per casualitat Austràlia hagués quedat cinquena a Àsia, s’hauria vist les cares amb l’Uruguai!, que és al Brasil havent derrotat Jordània. Tot i això, a aquestes altures del partit, els socceroos ja han adquirit una experiència que els fa mirar cap amunt, no cap avall. Per progressar de vegades cal emigrar o, com diu el poeta francès Blaise Cendrars, “quand tu aimes, il faut partir” (quan estimes, toca anar-se’n). Resulta que aquest país és fet d’immigrants, així que l’exili dels Galekovic, Spiranovic, Franjic, Vidosic, Bozanic, dels Bresciano i dels Luongo (tots jugadors del combinat del tècnic d’origen grecoturc Ange Postecoglu) ja saben el que és anar d’un lloc a l’altre. Europeus d’origen, australians de naixement o de passaport, asiàtics quan toca enfrontar-se a altres seleccions i de nou europeus pels clubs en què militen. Derrotats en la primera jornada, els australians necessiten tenir a mà una armilla antibales. Hui s’enfronten a Holanda. Sí, la que va buidar el carregador davant Espanya.
De vegades per millorar toca emigrar: Austràlia va fugir a Àsia farta de la letal repesca a Oceania