Sí que es pot, però uns més que d’altres
Tranquils, patidors seguidors de la roja, que sí que es pot, encara. És difícil, però no impossible. De fet, no hi ha cap equip dels que disputen el Mundial que ja estigui descartat per guanyarlo. Espanya i Portugal, humiliades en el debut, tenen possibilitats fins i tot de jugar la final. No són possibilitats intactes sinó remotes, que els obligarien a no perdre cap partit més, començant pels dos dels seus grups respectius. Ho té més fàcil el Portugal de Cristiano Ronaldo que l’Espanya d’Iker Casillas, perquè els rivals dels lusitans són Ghana i els Estats Units, res a veure amb l’aguerrit Xile, que reclama el legítim dret històric a fer servir la marca de la roja i és l’obstacle més gros que separa els espanyols dels vuitens de final on, mamma mia, gairebé segur que haurien d’heure-seles amb el Brasil.
N’hi ha hagut prou amb una setmana de competició perquè molts pronòstics hagin quedat sacsejats per la realitat dels resultats. I també per la mala imatge oferta per alguns equips, entre els quals la selecció espanyola. A hores d’ara ja no queda res per afegir dels estralls que l’Holanda de Louis van Gaal va fer en l’equip de Vicente del Bosque. Es confiava a veure la selecció espanyola que va deixar tan bona estampa a Sud-àfrica i s’havia convertit en referent mundial d’un estil i una filosofia d’un futbol admirats. Aquest estil, ara practicat pels mateixos jugadors amb quatre anys més a l’esquena, sembla caduc i ineficaç. No obstant això, el més semblant a aquell estil jo ho veig en la selecció alemanya, que va passar per sobre de Portugal a força de circulació ràpida de la pilota, pressió sobre la defensa contrària, velocitat, contundència i, fins i tot, un fals davanter centre, Thomas Müller, autor del primer hat trick del Mundial i pichichi en solitari. Per cert: Müller, com Neuer, Lahm, Kroos i Götze, formen la columna vertebral d’Alemanya, que li dóna identitat, com Puyol, Busquets, Xavi i Iniesta donaven estil conceptual a la millor selecció espanyola. Potser és una simple casualitat, però darrere d’aquell Barça era perceptible la mà de Pep Guardiola, la mateixa que avui dirigeix el Bayern.
La veritat és que la impetuosa irrupció d’Holanda i Alemanya en el campionat ha qüestionat els pronòstics, que assenyalaven una plàcida passejada dels amfitrions brasilers fins ensopegar a la final amb Espanya o l’Argentina. Tot i que el Brasil va rebre els auxilis arbitrals que sabem prou bé –cosa que fa sospitar que la mà negra de la FIFA li aplanarà el camí–, costa de creure que amb el poc futbol que van demostrar contra Croàcia en tinguin prou, els brasilers, per arribar a la gran final. De l’Argentina podria dir si fa o no fa el mateix perquè, tot i que disposa d’un Messi decidit a mostrarse com el millor futbolista del món, no havia tingut mai una selecció tan mal estructurada: el tècnic Alejandro Sabella va alinear cinc defenses contra Bòsnia i Hercegovina i tres migcampistes, cap dels quals no es pot considerar com a tal (Mascherano, Di María i Maxi Rodríguez), deixant dos davanters extraordinaris (Messi i Agüero) condemnats a la solitud. Un autogol dels bosnians va dissimular el desgavell de l’albiceleste fins que Leo, amb un gol marca de la casa, va evitar que la seva selecció es veiés condemnada a purgar errors, com Portugal i Espanya.
El Bayern és per a Alemanya el que el gran Barça va ser per a la millor ‘roja’
Alemanya i Holanda han arribat al Brasil en plenitud de condicions físiques. Les seves lligues tenen divuit equips, amb quatre jornades menys que a Espanya. Però la realitat és que els internacionals d’aquests dos països juguen en els millors equips europeus, com és el cas dels holandesos Robben i Van Persie, els botxins de la roja, figures del Bayern de Munic i el Manchester United, respectivament. Un fet que demostraria que als bons no els fan falta excuses per ser-ho en qualsevol lloc i circumstància.