De moment, tranquils
Afortunadament per a la nostra malparada economia, el conflicte que es viu a l’Iraq arriba en uns moments en què el mercat està ben proveït gràcies al petroli produït per fracking als Estats Units. I, tret de l’enverinament d’aquest conflicte i la seva translació a les regions petrolíferes del sud del país i al Kurdistan, tot fa pensar que els seus efectes sobre els preus seran limitats.
De fet, fins a principis de la dècada dels vint el mercat del petroli espera disminuir la seva dependència de l’OPEP, en la mesura que la producció des d’alguns països aliens al càrtel (el Brasil, el Kazakhstan, el Canadà i els Estats Units) podrà ser suficient per fer front a bona part de l’increment de la demanda. Però en deu anys, tot apunta que l’OPEP tornarà a ocupar una posició clau i l’Orient Mitjà serà l’única font de petroli low cost.
L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) estima que l’Iraq podria doblar la seva producció a finals de la dècada actual, assolint els 6,1 milions de barrils diaris (mbd), per després arribar als 8,3 mbd el 2035. I això en el cas menys optimista (l’“escenari central”). En el “cas òptim”, les dues xifres anteriors es converteixen en 9,1 mbd i 10,5 mbd el 2020 i el 2035, respectivament. Estem parlant d’uns volums que cap a l’última data esmentada permetrien a l’Iraq disputar i fins i tot, en l’escenari més favorable, assegurar-se el segon lloc del rànquing de productors, davant de Rússia i immediatament després de l’Aràbia Saudita.
Les principals incerteses que podrien fer que les previsions no es compleixin no tenen res a veure amb el subsòl
L’Iraq té potencial per cobrir més del 40% del creixement de la demanda fins al 2035
o la geologia, sinó amb “factors de superfície”. Al marge de la crònica inestabilitat de l’Orient Mitjà i l’enfrontament sectari violent entre les comunitats xiïta i sunnita, aquests factors inclouen: les tensions sobre l’explotació dels recursos petroliers existents entre Bagdad i el Govern Regional del Kurdistan, la corrupció i la burocràcia que dificulten que les petrolieres estrangeres assoleixin els objectius fixats i, finalment, que el sistema de quotes de l’OPEP, del qual l’Iraq està actualment exempt, acabi aplicant-se, la qual cosa limitaria la producció. No interessa que les expectatives sobre l’Iraq es vegin frustrades. L’augment de la producció de petroli previst en aquest país entre el 2012 i el 2035 podria cobrir, depenent de l’escenari considerat, al voltant del 40%-57% del creixement de la demanda mundial durant l’esmentat període. Sense aquesta aportació, el mercat global travessaria una situació molt complicada, amb restriccions del subministrament, preus alts i volatilitat extrema que danyarien l’economia mundial. L’“escenari central” de l’AIE preveu per al 2035 un preu del barril de petroli al voltant de 125 dòlars (del 2011). Si l’Iraq fallés, a aquesta quantitat caldria sumar-hi, com a mínim, 15 dòlars més.