“La banca d’inversions era com una capsa de bombons”
Quan jo tenia 18 anys el sector de la banca d’inversions era com una capsa de bombons. Molt llaminer. El sector s’internacionalitzava i apareixien els ordinadors personals. Em sentia com un nen construint castells a la sorra, però en aquella època encara eren sòlids.
Del sòlid al líquid? En qualsevol professió hi ha gent deshonesta, però no poden arruïnar el món llevat que es dediquin a la banca d’inversions.
En continuem rebent les conseqüències. Molts col·legues es van adonar que no estaven actuant correctament, que havien corromput les normes morals venent, per exemple, accions de Lehman Brothers sabent que no valien res; van abandonar i se’n van anar a produir vi.
Això es veu a documental que protagonitza. Sí, executius de Goldman Sachs confessant davant la comissió d’investigació nord-americana que havien venut productes tòxics.
Vostè també? Jo sempre vaig mantenir els principis en els quals em van educar. Però cap a l’any 1998
el la societat va començar a allunyar-se d’aquests valors.
Era possible mantenir els principis i ser competitiu? No, els col·legues em miraven com a una bèstia rara. Sempre he estat crític, tot i que no sóc anticapitalista ni antibanca. Em queixo de la deriva dels últims 15 anys.
Va decidir abandonar. Em vaig organitzar per no haver de treballar durant la resta de la meva vida. Ho sé, dir que no faig res sorprèn, però no oblidi que fa 200 anys la màxima aspiració era la vida de saló: no haver de treballar, parlar de política, art, cultura…
Ens n’hem anat a l’altre extrem. Avui si no tens una professió no ets ningú. Ens presentem com a periodista, financer, advocat... És part de la nostra personalitat, i això és una perversió.
Primer som persones. Sí, i ho hem invertit: primer som un professional i després persona, i pel camí hem extraviat els valors i l’ètica. Si observa com ha fluctuat l’índex de la borsa en els últims deu anys veurà la representació perfecta del trastorn maniacodepressiu.
El passa molt sovint de l’eufòria a la de-