Espanya diu adéu amb un altre partit lamentable
L’equip espanyol se’n va al carrer després d’una altra actuació lamentable
La selecció espanyola va tancar ahir de manera penosa un cicle triomfal en perdre contra Xile per 2-0 en el segon partit de la fase de grups del Mundial del Brasil i quedar eliminada de la competició.
Maracanã va assistir a molt més que a una desfeta espanyola. El temple del futbol va ser testimoni de l’eclipsi d’una generació, de la carpetada d’una era daurada, de l’adéu al cim d’un grup de futbolistes que ho han guanyat tot i que no tenien ni la meitat de fam que els seus rivals. A Rio de Janeiro, el 18 de juny del 2014, es va firmar l’abdicació del campió vigent en el Mundial, només una setmana després que de comen-
NOMÉS UN EQUIP Els xilens van jugar amb dues marxes més que els espanyols, una caricatura d’ells mateixos UN SUPLENT MAJÚSCUL Xavi se’n va des de la banqueta, la mirada perduda, la cara desencaixada
çar el torneig. Tot s’acaba a Espanya, també en el futbol, i els jugadors de Del Bosque van tornar a oferir una altra demostració d’impotència, d’incapacitat, de falta d’energia, de valor i de claredat. L’1-5 d’Holanda va esdevenir un llast impossible de superar per aquest equip, abans gloriós i ara per terra. La renovació vindrà tot seguit, però a l’hora del judici es pot dir que s’esperava que la doble campiona d’Europa i reina de l’anterior Mundial tingués almenys un final digne, d’acord amb la seva grandesa precedent. Però no va anar pas així. De cap manera.
Ara a la roja li queda el malson d’haver d’estar al Brasil fins al dia 23 per jugar l’últim partit, contra Austràlia, sense jugar-s’hi res. Un autèntic drama esportiu per als seus interessos. Com Itàlia el 2010 i França el 2002, la detentora del títol se’n va a la cuneta en la primera fase. A Johannesburg van tocar les estrelles i al Brasil van baixar a la cambra dels horrors i ni tan sols no van tenir forces per morir drets, ni per plorar sobre la gespa.
Perquè Espanya va començar a quedar eliminada des d’abans que naixés el partit. Poques vegades en la seva història deu haver jugat tan a fora de casa com ahir a Maracanã. Fins a 40.000 xilens es van plantar enfervorits a les portes de l’estadi, alguns sense entrada, incloent-hi els 200 impresentables que van generar el pànic en irrompre al centre internacional de premsa. Un caos d’organització i un caos espanyol dins del camp. Perquè només de sentir com cantava la grada l’himne xilè allò era per posar-se a tremolar, tapar-se amb la manta i no obrir els ulls. Això devien pensar els jugadors de Del Bosque, que van entrar amb dues marxes menys que Xile, ja a vuitens al costat d’Holanda, malgrat que els urgia la victòria.
Al primer minut Eduardo Vargas, que després marcaria, i Jara van estar a punt d’avançar Xile. Maracanã era un clam. Es cridaven cançons com “vinga, vinga, xilens, aquesta tarda hem de guanyar”, o el clàssic “xi-xi-xi-le-le- le”, a més d’altres lletres que recordaven que un dia Espanya va ser la conquistadora de les seves terres. Però sobre la gespa l’única que conquistava era la roja sud-americana, ahir de blanc.
Li demanaven canvis al selec- cionador espanyol i només n’hi va haver dos, significatius, això sí. Dues vaques sagrades, com Piqué i Xavi, anaven a espetegar a la banqueta. Era el torn de Pedro i de Javi Martínez, però les modificacions i una alineació més ofensiva no van transformar el panorama. És veritat que Xabi Alonso va estavellar una rematada al cos de Claudio Bravo, porter ja contractat pel Barça, que va estar a punt de convertir-se en l’1-0.
Però de seguida va començar l’hecatombe després d’una combinació elèctrica, vigorosa i passional de Xile. Vidal, quina potència, va xutar pel flanc dret, va connectar amb Alexis i el blaugrana de Tocopilla va trobar Aránguiz. Aquest, a la mateixa velocitat, va habilitar Vargas, que va evitar amb subtilesa un desesperat Casillas i va deixar la pilota a la xarxa. Semblava una jugada dels all blacks de rugbi, perquè els jugadors espanyols
PER LA PORTA FALSA Es podia esperar un adéu més digne d’aquest equip, d’acord amb la seva antiga grandesa
MOLT A FORA DE CASA Espanya va començar a estar fora abans de començar, quan 40.000 xilens cantaven l’himne
van anar quedant superats l’un rere l’altre.
Pintava no malament, no, pitjor per a l’equip de Del Bosque, que intentava donar alguna consigna. Sense èxit. Costa, lent, va rematar a fora i no s’intuïa reacció per enlloc. Al contrari, va venir un segon cop dels xilens abans del descans. Alexis, desinhibit, va picar una falta, el refús de Casillas, al centre, va resultar molt defectuós, i Aránguiz va reblar el 0-2. Encara quedava tota la segona part. Una creu per a un equip que ja volia tocar el dos. Malgrat això, hi va posar una mica de cor, primer amb Koke al camp i després amb Torres, i Busquets va fallar un gol tan fàcil com el de Cardeñosa el 1978. Va quedar de genolls, viva imatge de la desesperació.
Els minuts queien com punyals sobre l’esquena d’un conjunt torejat al crit d’“olé”, que ja només té passat. El futur encara el protagonitzaran alguns dels que no han sabut encertar la tecla al Brasil, però per a d’altres, com per exemple Xavi o Villa, al banc els 90 minuts, va representar un final que el seu full de serveis no es mereixia. Fins a la següent generació. S’ha acabat el bròquil. Ja no n’hi ha més.