Quan el temps es fa tou

L’escriptor Jean de La Bruyère, preceptor de Lluís II de Borbó-Condé, que seria rei de França a mitjans del segle XVII, va formular el següent pensament: “Sense la condició d’hereu, els pares potser estimarien més els fills, i recíprocament”. En un sentit semblant, José Luis de Vilallonga, autor d’una biografia autoritzada de Joan Carles de Borbó, va escriure una vegada que la gran trampa parada als hereus és el temps d’espera. Però, en el cas de Felip VI, ni s’ha dedicat a intrigar contra el seu pare, ni ha sentit ansietat per arribar al tron abans d’hora. El respecte entre tots dos ha estat impecable i això ho corroboren els biògrafs oficials i els memorialistes oficiosos. I això que el gran problema dels hereus són els anys de banqueta, quan el temps es fa tou com en els rellotges dalinians. Per cert, el pintor empordanès és present al despatx del Rei, no només en les metàfores del poder, sinó també en l’oli titulat L’atleta còsmic, inspirat en El discòbol.

Felip de Borbó ha demostrat una irrenunciable lleialtat a la figura de Joan Carles. Fa uns anys, hi va haver qui, des de la política i el periodisme, va intentar indisposar-los, sense èxit. En els darrers sis mesos, pare i fill han passat moltes hores plegats imaginant la manera de traspassar els poders ordenadament. I han parlat dels reptes que es perceben en l’horitzó. Segurament, el Monarca li va explicar que el consell que li va donar Joan de Borbó, a tall de divisa, va ser aquest: “Tingues molt de cap, força olfacte, res a la llengua i els collons al seu lloc”. És possible que tots dos riguessin, mentre el Rei l’advertia, com va fer el seu progenitor, que cuidés Catalunya. Tots dos saben que un rei neix, però sobretot es fa. I que els afers difícils no s’han de deixar a la carpeta de sota.