Els gihadistes s’apoderen d’una de les refineries més grans de l’Iraq
Nuri al-Maliki demana a les tribus sunnites que no donin suport a l’EIIS
Impotent per aturar l’espectacular i humiliant avanç dels guerrillers gihadistes que amb uniformes i vehicles militars robats a l’exèrcit iraquià ahir es van apoderar de la principal refineria de petroli de Baiji, una de les més importants del país, a 230 quilòmetres de Bagdad, el Govern del primer ministre Nuri al-Maliki ha demanat els EUA “atacs aeris contra els terroristes”. Després de l’assalt, els milicians de l’EIIS van hissar les banderes negres sobre les instal·lacions de la central, que també produeix electricitat.
Per l’EIIS el petroli és una riquesa que pertany a l’umma o comunitat de creients, i no pas a cap govern. Després de les seves conquestes al nord de l’Iraq, ampliades amb l’ocupació de tres localitats més, el seu audaç atac els permet augmentar els recursos financers, el poder. A la zona que ocupen de Síria també es van apoderar anteriorment de la regió petrolífera fronterera de Der Ezor.
Conquesta militar, guerra econòmica, política de segrestos. Com va passar en l’horrible dècada dels vuitanta, aquests grups fanàtics han començat a agafar ostatges entre la nombrosa població estrangera que treballa a l’Iraq. Primer van ser ciutadans turcs, ara obrers de la construcció i infermeres de nacionalitat índia, treballadores d’un hospital de Metges Sense Fronteres de Tikrit. Amb aquesta acció intenten foragitar els expatriats que han arribat buscant un futur, i crear un ambient d’anarquia i inseguretat que tiri per terra tots els ambiciosos projectes de reconstrucció.
L’aeroport de Bagdad ha estat un aparador de tota mena d’immigrants, obrers de l’Índia, Pakistan, Bangla Desh, Filipines, que formen la mà d’obra més barata, dòcil i maltractada, mercenaris dels EUA, de vegades d’aspecte agressiu, contractats amb bons sous per empreses de seguretat, negoci que ha estat molt puixant a l’Iraq; comerciants, occidentals, àrabs, molts libanesos, que també van cap al tranquil Kurdistan, aventurers de tot el món.
L’aeroport de Bagdad ahir era mig buit, i moltes línies aèries van cancel·lar els vols. M’assegurava un ambaixador europeu que els gihadistes són a poca distància de les seves pistes i que el trànsit dels avions està a la seva mercè.
El govern de Nuri al-Maliki ha imposat un toc de queda a partir de les nou de la nit sobre una ciutat fragmentada amb murs de blocs de formigó armat, garites de sentinelles, sometents i guàrdies armats que vigilen dia i nit. El Tigris, amb els seus meandres, amb els seus ponts, s’ha anat convertint en una mena de línia fronterera entre dues zones, en les quals es concentren, a banda i banda del riu, poblacions sunnites i xiïtes. Aquests darrers anys ha augmentat la població xiïta amb immigrants procedents de Bàssora i de les pobres regions del sud.
Circulen molts rumors a la capital, i els avanços dels milicians
Els radicals consideren que el petroli pertany a la comunitat islàmica, l’‘umma’
sunnites extremistes inquieten els habitants, tot i que no seria fàcil prendre completament la ciutat. A Bagdad hi ha barris xiïtes com Ciutat Sadr, abans Ciutat Saddam o Revolució, on els invasors només podrien penetrar a costa de moltes morts. Bagdad, una capital on abans, des que jo vaig començar a visitar-la el 1971, convivien sunnites, xiïtes i kurds, confia més en les milícies xiïtes que no pas en els soldats de l’exèrcit regular. Però les milícies formades recentment per contrarestar la força dels gihadistes, que aspiren a establir un califat sobre aquestes terres, estan poc entrenades i organitzades.
“Ningú no es beneficiarà d’aquest conflicte –va declarar Maliki en el seu primer missatge des que va començar l’ofensiva dels extremistes sunnites, ara fa una setmana– llevat dels terroristes”. Apel·lant a les tribus –aquesta gran força de l’Iraq– perquè es distanciïn dels gihadistes, va admetre les derrotes, va denunciar una conjura internacional contra el seu país i va advertir que el terrorisme podria expandir-se més enllà de les seves fronteres.
En un estil gairebé surrealista, enmig d’un Estat que s’enfonsa ràpidament, el primer ministre va assegurar que la unitat del país sortirà reforçada d’aquesta crisi. Al Parlament li va demanar que elegeixi aviat un nou president –Talabani fa un any que està hospitalitzat a Alemanya–, un nou president de la Cambra i un nou primer ministre, que segur que serà ell mateix.