Banderes i més banderes
A les sis de la tarda, mentre Joan Carles I firmava l’abdicació en el Palau Reial, la gegantina bandera espanyola de la plaça Colón tenia un desmai. La tarda era xafogosa i no bufava ni un bri de vent. La bandera dormia una llarga migdiada i un helicòpter vigilava el centre de Madrid.
A la capital espanyola hi ha aquests dies un ambient entre oficialista i expectant. No és fàcil interpretar el pols d’aquesta ciutat, tan determinada, en els moments de més voltatge, per les decisions que vénen de dalt. Madrid és una ciutat molt vertical. Els despatxos es barallen, pacten i decidei- xen. Els de baix aplaudeixen, acaten, accepten, es resignen, o s’amotinen –no tots, només uns quants milers– a la Puerta del Sol. (Els tres últims motins madrilenys: la jornada de reflexió de les eleccions del 14 de març del 2004, l’acampada del 15 de maig del 2011 i el flaix de Podem en les recents eleccions europees.)
Fa deu anys, quan es van casar els Prínceps, hi va haver un bri d’alegria. La gent estava contenta. Aquell casament va clausurar el dol civil que la ciutat s’havia imposat després de la matança en els trens de rodalies. Aquella cerimònia monàrquica va retirar un vel de la tristesa.
L’oficialisme està omplint el centre de Madrid de banderes espanyoles. A la façana de l’Ajuntament, el colossal Palau de Teleco- municacions rehabilitat per Alberto Ruiz-Gallardón a compte del dèficit municipal, l’alcaldessa Ana Botella hi ha fet penjar dues banderes enormes a la façana, dues banderes de mida alemanya. Sembla que vagin a rodar una pel·lícula dels anys quaranta. A la Casa de Correus, seu de la Comunitat, hi ha banderes a tots els balcons. La Puerta del Sol sembla una plaça de toros. A la Gran Vía hi ha una bandera a cada fanal.
Quan un país celebra un gran esdeveniment exhibeix la seva bandera. És el normal. I a la nova Europa imperial de contorns imprecisos, els orgulls nacionals –els forts i els no tan forts– pateixen des de fa temps un estrès constant. Com més estrès, banderes més grans. Com més gran és la sensació d’inse- guretat dels grups dirigents, més es repeteix la paraula nacional. Així a Madrid, a Barcelona o a Praga (ciutat on a tots els edificis oficials es llegeix la paraula narodni). L’estrès de
Hi ha un oficialisme madrileny que intentarà determinar la cal·ligrafia del nou rei d’Espanya
la nació. El moment d’Europa.
No hi ha flors a la Gran Vía ni a la façana de l’Ajuntament madrileny. Flors per a una monarquia amb voluntat nòrdica. Flors alegres. Podria haver estat una idea. Ningú no ha volgut arriscar, per exemple, amb un disseny específic per a l’ocasió: un lema, una cal·ligrafia jove... Ningú no ha volgut arriscar. La bandera, repetida una i cent vegades, com si per la Gran Vía hagués de baixar aquest migdia un Cadillac negre dels cinquanta.
L’escenografia és molt i molt oficial i ahir es va saber que la Policia té ordres d’impedir l’exhibició de banderes republicanes als carrers de Madrid. La decisió ha estat presa sobre la base d’un dictamen de l’Advocacia de l’Estat. No està clar que sigui una mesura intel·ligent, però els advocats de l’Estat tornen a marcar la pauta a Espanya.
Hi ha un monarquisme que hauria volgut una proclamació més ostentosa; més alfonsina. I hi ha un oficialisme madrileny que des del minut u d’aquesta matinada intentarà determinar la cal·ligrafia del nou rei d’Espanya. Aquesta serà una dada important de la crònica política.