Per a un Madrid de renda antiga

La Villa encaixa l’èmfasi municipal alfonsí davant la proclamació del rei Felip VI amb més simpatia que devoció

Un periodista madrileny reclamava ahir, a primera hora del matí, des del seu compte de Twitter una explicació pública: “Us exigeixo que aclariu si les banderes dels vostres balcons són per Felip o per Casillas”. Doncs són pel nou rei, Felip VI. Perquè el cas és que el desplegament de pendons als assolellats miradors madrilenys era ahir molt modest i la veritable efusió roig-i-groga era purament institucional. Municipal, per més senyals. La flamant seu consistorial, l’imperial Palau de Comunicacions que presideix la plaça de Cibeles, llueix dos gegantins pendons roig-i-grocs que recorden la intimidació iconogràfica tan del gust del poder europeu dels anys trenta del segle passat.

El recorregut entre el Congrés dels Diputats i el Palau d’Orient a través de la Gran Vía està ple de banderoles i s’han ar-

ORNAMENT Poques banderes saludaran el Rei que no siguin les que ha posat Ana Botella ORTODÒXIA Aquest passeig és lluny de l’heterodòxia del casament, amb jazz a la plaça de Callao

reglat alguns parterres. Però amb prou feines només acompanyen aquest colorit les banderes que cobreixen els balcons d’alguns hotels cèntrics, obedients al bàndol de l’alcaldessa Ana Botella i a les indicacions de la Confederació Empresarial de Madrid, que presideix el restaurador Arturo Fernández, vicepresident també de la CEOE.

Potser aquesta falta d’espontaneïtat en la decoració –aquest festeig vertical i descendent, organitzat des de despatxos il·lustres de la Villa– i la mateixa personalitat política d’Ana Botella i Arturo Fernández, tots dos integrats al sector més rocós i malenconiós de la dreta madrilenya, poden explicar que el decorat disposat per a la captació d’imatges històriques tingui aquests rivets alfonsins i aquesta completa absència de qualsevol abi- llament de contemporaneïtat.

Com bé va ensenyar el segle XX, la quantitat i qualitat iconogràfica dels moments històrics no és assumpte fútil, i l’operació entorn d’aquest passeig de proclamació de Felip VI està dirimint lluites rellevants entre diversos sectors de la dreta espanyola, uns de més perspicaços que altres davant els nous vents que comencen a vaticinar forta maror a l’oceà polític espanyol. Explicat amb una imatge succinta i eloqüent: al mateix recorregut, fa deu anys, quan Felip i Letícia contreien matrimoni en un plujós matí de dissabte, una banda de jazz els saludava al seu pas per la novaiorquesa plaça de Callao. Aquesta heterodòxia musical sembla avui inconcebible tal com ha disposat l’Ajuntament el disseny d’aquest recorregut entre els súbdits.

És notable, en aquest sentit, el contrast que oferia ahir Madrid amb la decoració que lluïa Londres la primavera del 2011, en ocasió de l’enllaç entre el príncep Guillem i Kate Middleton, amb una generosa presència de la Union Jack, però també un desplegament de garlandes, efígies de la parella i altres elements ornamentals més festius que solemnes, per dir-ho així. Les botigues de souvenirs a Madrid, en canvi, estan patint la doble maledicció de l’escalfament polític del país i la pressa dels preparatius del cerimonial, que han impedit una campanya decent i ben planificada de fabricació i venda de mercaderies al·lusives a la pompa del moment.

En tot cas, un no s’ha de sentir enganyat davant la falta d’intensitat de l’efusió monàrquica de la ciutat. Als carrers de Madrid no es respira aquests dies l’emprenyament ni la tensió republicans que sí que s’havia vist a l’àgora digital durant les últimes setmanes i que es va plasmar en una multitudinària manifestació a la Puerta del Sol –de fet, la presumpta prohibició d’exhibir banderes republicanes semblava ahir més una badada provocadora que una cautela justificada–. Es diria que el descontentament de l’esquerra emergent té coses més importants entre mans que encarnar-se en aixafaguitarres.

Tampoc no floreix un entusiasme genuí, més enllà del propi d’aquesta ciutat, sempre curiosa i feta fora: Madrid mai no espia rere la cortineta si pot posar peus a la llamborda. A un actor madrileny s’atribueix la cita, segurament apòcrifa, “com fora de casa, enlloc”, que il·lustra de for-

ma eloqüent la propensió dels madrilenys a la intempèrie.

Perquè aquest Madrid, que amb la democràcia i l’allau humana va abandonar per fi la seva vetusta condició de poblot manxec de senyores amb mocador negre, expressa com cap altra urbs peninsular aquesta fractura entre els salons encatifats i il·luminats per aranyes i l’animada terrassa de bar de barri; entre l’enfeinada i recelosa activitat dels poders de l’Estat i la industriosa i distreta bullícia popular.

Es tracta de la mateixa fractura que al fenomen polític del moment, Podem, li ha servit per categoritzar Espanya com un agregat de casta i de gent, i que als carrers de Madrid resulta molt patent quan les tertúlies, els titulars i els noticiaris toquen a sometent i a la gent li dóna per parlar de qualsevol altra cosa.

I, tot i això, malgrat l’intent de patrimonialització institucional de les autoritats municipals, és perfectament possible –fins i tot probable– que el passeig i la salutació a la plaça d’Oriente siguin multitudinaris. A efectes ciutadans, la imatge dels nous reis és incòlume a mercè de la proverbial prudència en el seu acompliment com a prínceps.

Felip i Letícia sempre han es-

DECORACIÓ POLÍTICA Darrere l’ortodòxia alfonsina del decorat hi batega la voluntat política de l’alcaldessa TRANQUIL·LITAT La ciutat no respira la tensió republicana plasmada dies enrere a la Puerta del Sol

tat a resguard de qualsevol controvèrsia, més enllà de la tafaneria de perruqueria sobre tal o tal decisió estètica de la nova reina. Felip VI cau simpàtic i la crida de la història sempre és un al·licient per sortir al carrer. A més, el precedent desagradable del casament del 2004 és fàcil de superar. La violenta tempesta que va saludar aquelles núpcies va deixar els carrers gairebé buits, així que està garantit que el contrast amb la calorosa jornada d’avui doni un saldo favorable.

No obstant això, l’accelerada pressió rejovenidora dels barris del centre de Madrid –el Barrio de las Letras, Chueca, Tribunal, triangle Ballesta i els Austrias– que envolten el recorregut reial i per tant el seu desinterès per la simbologia institucional consagrada per la transició, encara flota en tot el centre una població de renda antiga, dels que van anar a l’estrena de ¿Dónde vas,

Alfonso XII? (1959), que ben segur trobarà un gaudi políticament innocent en saludar agitant una bandera als joves reis davant el palau d’Orient. I per això no hauria estat necessari que el Consistori rememorés amb tal coratge aquell cèlebre acudit de Les Luthiers que deia: “Gràcies per aquest espontani homenatge. Homenatge, ja!”.