14.088 dies
Entre la redacció i la publicació d’aquesta crònica ha canviat la història d’Espanya: Joan Carles de Borbó i Borbó continua tenint el títol de Rei, però ja no és el cap de l’Estat. Això, que triga dotze segons a dir-se, és el final de 14.088 dies de regnat. És un canvi de pàgina la lectura més important del qual és aquesta: el relleu a la Corona, que es completarà aquest matí amb la solemne proclamació de Felip VI, s’ha fet amb el país tranquil, en calma civil, amb serenitat als carrers i sense més discrepàncies que les opinions dels qui reclamen un referèndum de confirmació del règim i del successor. Qualsevol dels que hem viscut el 1975 l’arribada al tron del rei ara abdicat hauríem firmat una successió així. Per tant, el primer deure d’un cronista veterà és celebrar la normalitat. La normalitat és la notícia.
Mirant cap enrere amb inevitable nostàlgia, ha estat un període fecund. Aquest rei que es retira és humà i, com a humà, ha comès errors, i tots recordem quins. El principal potser ha estat el de vigilància i control del seu gendre, Iñaki Urdangarin. Ha tingut debilitats, i tots recordem també quines han estat. Però per poca voluntat que posem en el judici històric aquests detalls són insignificants al costat de la dimensió de la seva obra. Fins i tot la Catalunya nacionalista, o la sobiranista, la que ara ha negat el seu vot afirmatiu per facilitar l’abdicació, reconeixerà quan passin les passions que no hi va haver un temps de més autogovern ni de més reconeixement de la identitat catalana.
Però aquest cronista vol fer ressaltar quelcom de forma especial: allò que Adolfo Suárez va anomenar “un canvi sense vencedors ni vençuts per primera vegada en la nostra història”. Això ha estat el que ha significat la monarquia del rei Joan Carles I. Aquest home va desmuntar una dictadura davant un exèrcit que llavors era el garant del “atado y bien atado” de Franco. Abans de les primeres eleccions lliures, aquest home va fer que tornessin els exiliats i sortissin els presos polítics de les presons. Eren gent que havia patit
Aquells fets llunyans van permetre construir un sistema de llibertats i drets socials mai no vist
dècades de persecució, i la traça del rei i el seu primer govern de reconciliació van aconseguir que no hi hagués ni una paraula d’odi ni de revenja.
Són fets ja llunyans en el temps, és cert. La majoria dels ciutadans ni tan sols no els recorden. Jo sí que necessito fer-ho aquest dia de comiat, perquè es comencen a sentir sons que demanen la revisió de tot allò, i parlen en un to que ara sí que sona a ànsies de revenja. Entenen la reconciliació d’espanyols que es van matar entre si durant segles com una falsificació de la història! I necessito dir que aquells fets llunyans van permetre construir un sistema de llibertats i drets socials com mai no havíem vist en aquest país. I, sobretot, van suposar el retrobament de les dues Espanyes i el tancament pacífic d’una cruelíssima guerra incivil.