Bombolla als Encants
Molts postors i pocs lots encareixen i agreixen les subhastes
Els marroquins miren el lot d’endolls sobre el terra dels nous Encants i es queden de braços plegats, no ofereixen res… I mentrestant el subhastador canta números a fi d’animar el personal. Però aquest nombrós grup vol sabotejar tota la subhasta de dimecres i que ningú no compri res, perquè diuen i lamenten que ja hi ha massa licitants, que després tots els lots surten massa cars i revendre’ls al detall a la gent, a la clientela del flamant equipament, no surt a compte, i ja arrosseguen uns quants mesos de pèrdues. Vaga, diuen. Boicot, afegeixen.
De sobte un es toca el nas com aquell qui res, i la resta el mira furibund i li recrimina la licitació, i el subhastador canta dos-cents euros, tots aquests endolls per dos-cents euros, i l’altre aixeca les espatlles indiferent a les recriminacions dels seus companys, que en àrab li diuen de tot menys alguna cosa bonica...
Aquí, a les set del matí, abans que vingui la gent, la clientela, tots estan ben desperts, i el que no corre vola. I un gest de més, qualsevol excés, tira per terra tot un dia de feina.
Els més vells expliquen que la culpa és dels nous, dels que protesten. Que abans, als vells Encants, hi havia més de 50 espais per subhastar, i ara, menys de quaranta, i que amb la crisi molts es van pensar que venir a licitar era una manera molt senzilla de buscar-se la vi- da, i vénen i liciten com bojos, com si fossin al bingo; s’associen per licitar plegats i controlar-ho tot. D’aquesta manera, al final, els preus dels lots es disparen, que és el que passa des de fa uns quants mesos, i després no hi ha manera de treure beneficis, no hi ha manera de revendre’ls al detall a la
Els paradistes lamenten que ja ha passat l’eufòria inicial, i que les vendes s’estanquen
gent, a la clientela, i el gènere s’acumula, no troba sortida.
Perquè la gent, la clientela que va als Encants, no està per orgues, i els paradistes lamenten que l’eufòria que va venir gràcies a la inauguració del nou edifici ja s’ha calmat, ha deixat de créixer, i que és cert que es treballa i es ven, però no tant com tants s’esperaven, que continuem en crisi, i que a més el bon temps no hi ajuda, ja que ara la gent prefereix fer altres coses en lloc de passar pels Encants.
L’amo del lot dels endolls etziba amb desgana mil doscents, i a fregir espàrrecs, i un lleig exabrupte, “si aquest es creu que es quedarà amb els meus endolls per dos-cents euros…”.
D’aquesta manera l’amo del lot tomba la subhasta, rebutja vendre els seus endolls per una quantitat que considera molt injusta, s’arremanga i es disposa a vendre’ls ell mateix al detall, a aquesta clientela reticent que mira una vegada i una altra el fons del seu moneder, durant tot el matí, mentre la bombolla dels nous Encants ja està inflada, i ara amenaça d’explotar.