‘Dreamland’ Barcelona
L’Ajuntament ha tingut la turisticoperegrina idea de promocionar els molts encants ludicoculturals (o eroticofestius) de la nostra soferta ciutat amb el llançament d’una cançó titulada, lògicament, Living Barcelona. Amb una lletra irrisòria i música enganxosa de Jordi Cubino (productor i compositor d’estrellones com Il Divo, Pablo Alborán, Alejandro Sanz o la Caballé mateixa), i interpretada amb convicció eurovisiva per Txell Sust en català, castellà i anglès, aquest tros de tema ja disposa d’un vergonyós videoclip amb el qual temo molt que acabaran bombardejant-nos a tota hora.
Codirigit per José Corbacho i Jacobo Beut, el vídeo en qüestió ens presenta una BCN de postal-pedra en què els tòpics més bonrotllistes i les situacions més cursilerament hipsters se succeeixen uns als altres sense cap indici de vergonya aliena.
La protagonista, una model posada a fer de fotògrafa de bon cor (la mossa, encara que presumptament vinguda de fora, tan aviat dóna un cop de mà a una cambrera com ajuda una turista japonesa a orientar-se), passeja al ritme de la música pels carrers d’una ciutat de somni que podria recordarnos remotament Barcelona si aquesta ciutat, en realitat, estigués farcida de gent feliç i amb molt de temps lliure que es comunica a través de somriures còmplices, miradetes solidàries i ballarugues ximples, no tingués cap problema de trànsit ni d’aglomeracions humanes, no sapigués el que és la contaminació acústica i apostés en exclusiva pel comerç tradicional i no per les franquícies homogeneïtzadores.
La Barcelona que aquí ens venen per mitjà d’aquesta publicitat institucional tan enganyosa és un autèntic paradís new age tant per als nens que juguen amb globus i bombolles de sabó com per als jubilats addictes a la selfie, els artistes de carrer municipalment correctes, els grafiters de saló o les patinadores atractives.
Una Barcelona, una ciutat, en la qual, com si es tractés del llimb mateix del final de la famosa serie Perdidos, tot és llum, alegria coreogràfica i bon rotllet contagiós, i en què no hi caben ni els caixers automàtics okupats a força de desnonaments, ni les inseguretats ciutadanes que la gent pateix, ni les protestes socials, ni les tensions urbanístiques, ni la marginalitat emergent, ni els brams contraculturals, ni la gent amb cara de no arribar amb el seu sou ni a meitat de mes. Welcome to Dreamland.