Sopar al replà de l’escala
Resulta que Sílvia Benet, que és amiga de la meva amiga Teresa Roig, viu en el mateix pis que ocupava la família Espriu-Castelló en la dècada dels anys trenta. Un principal, amb balcons de vidres quartejats, una gran galeria i un pati immens que ocupa bona part de l’illa de l’Eixample entre els carrers de Diputació, Gran Via, Girona i Bruc. La Sílvia coneix una veïna, de cent-dos anys, amb el cap clar, que va ser veïna de Salvador Espriu. Cap al carrer Diputació falta gent.
Montserrat Fontanet està realment molt bé. El pare va ser fundador de la secció de cinema del Centre Excursionista de Catalunya, autor d’una pel·lícula sobre l’incendi dels magatzems El Siglo. La seva filla Montserrat va ser una de les pioneres de l’esquí a Catalunya. Va guanyar una medalla a la Molina, tercera, darrere de dues amigues noruegues. La medalla li van prendre en començar la guerra civil: era del pueblo. El dia 18 de juliol del 1936 havia d’anar a Tossa, on en aquell moment hi havia molt de sarau i una colònia cosmopolita. Aprofito per demanar-li com va viure Salvador Espriu la Guerra Civil. M’explica que la família ocupava els dos pisos del principal: en un hi vivien, i en l’altre el pare hi tenia el despatx de notari, ple d’expedients i carpetes que arribaven fins al sostre. El pare de la Montserrat era agent de canvi i borsa i, com que no hi havia borsa, es limitava a portar els afers de l’empresa de materials de construcció Rocalla. Quan hi havia bombardeig, els veïns baixaven i es refugiaven entre els expedients del notari, la qual cosa em sembla una metàfora espaterrant del pànic dels propietaris davant els desgavells de la guerra i la revolució. El fill d’un dels veïns de l’escala, els Barlet, tenia divuit anys i el van matar a la Rabassada. A casa dels Fontanet, un capellà dels Jesuïtes de Casp hi feia missa cada dia, d’amagat. La portera va insistir perquè enlloc del despatx del notari Espriu es refugiessin als baixos de la casa. Un dia, mentre esperaven que passés el bombardeig, es van adonar que eren a sota d’una claraboia. “És bona dona, però una mica rojilla”, deia el notari Espriu de la portera.
La Montserrat m’explica una història que, si Salvador Espriu no hagués estat tan aclaparat per la guerra, hauria pogut donar lloc a una d’aquelles narracions sarcàstiques que publicava als anys trenta a Aspectes oa Ariadna al laberint grotesc. En plena guerra van incautar un dels pisos de la primera planta. S’hi va instal·lar una família. Com que els havien tallat l’electricitat, feien vida al replà i així aprofitaven el llum de l’escala. Cada vegada que algun veí pujava o baixava, al migdia, a l’hora de dinar, o al vespre, quan sopaven, se’ls trobava entaulats al replà. “Bona nit i bon profit!”.