Els afganesos prenen l’escenari del Lliure
La companyia Aftaab, nascuda d’un taller a Kabul d’Ariane Mnouchkine, omple de poesia el dolor a ‘La ronde de nuit’
Una petita joia. Des d’avui i fins diumenge el Lliure de Montjuïc acull una companyia ben poc habitual: la majoria dels actors, 14 dels 18, són afganesos. I posen en escena els seus somnis i els seus malsons amb La ronde de
nuit. “Tots els conflictes bèl·lics els vivim sempre amb visió occidental, interpretats per nosaltres mateixos –adverteix el director del Lliure, Lluís Pasqual–, mentre que aquí els expliquen els que de debò els viuen. I ho fan amb menys retòrica, amb més sentit de l’humor, més a prop de la realitat. És una obra de la qual sorgeix una gran poesia perquè no pretenen fer-ne, igual que els nadons causen una gran tendresa perquè no pretenen provocar-ne”.
La companyia que representa l’obra és el teatre Aftaab, paraula que significa sol en darí, una de les dues llengües oficials de l’Afganistan. O sigui, que el grup es diu igual que la seva companyia mare, la mítica companyia francesa Théâtre du Soleil dirigida per la no menys mítica Ariane Mnouchkine. De fet, la companyia Aftaab va néixer a partir d’un taller que la molt coratjosa Mnouchkine va impartir a Kabul l’any 2005, a partir del qual es va establir un grup de joves que va voler continuar fent teatre i als quals el Théâtre du Soleil va voler acompanyar.
Van començar muntant algunes obres a Kabul i l’any següent ja eren a París formant-se i assajant obres que estrenarien a l’Afganistan i a França. I l’any passat va néixer La ronde de nuit gràcies a la directora Hélène Cinque, del Théâtre du Soleil, amb qui ja havien treballat. Ella volia unir en una obra famílies franceses i afganeses, però Mnouchkine li va suggerir fer directament una obra amb i sobre aquests mateixos joves actors afganesos, com viuen a França, com pensen, què somien, les seves pors, la seva gran necessitat de teatre. I així va començar aquesta creació col·lectiva en francès i darí. “Volia que fos un espectacle bo, positiu, que parlés d’esperança, que tingués sentit de l’humor i que reflectís la realitat”, diu Cinque.
A la peça, un home, Nader, vigila a la nit un teatre. A fora neva i fa molt de fred. I hi arriben immigrants com ell per protegir-se. Intenten dormir i comença a aflorar el que porten, somnis i malsons. “Vam començar a treballar i els vaig dir que sempre es queixaven de ser desgraciats, però els vaig assenyalar que tenien visat, feina, tot i que discontínua, habitatge... No estaven tan malament”. De fet, diu Cinque, “volia fer una obra sobre la felicitat”. La directora recorda que no ha estat un camí de roses. No ho han estat
L’obra neix a partir de la vida, els somnis i malsons dels seus protagonistes, diu la directora
les relacions entre homes i dones ni entre joves de diferents ètnies. Però han tirat endavant. Aquests actors, recorda, tenien quatre anys quan els talibans van tancar les escoles. I el teatre ha suposat per a ells educació, cultura, pensament. I un treball per combatre els dimonis que encara vénen a la nit a perseguir-los.