Ni fam, ni físic
Espanya va quedar ahir fora del Mundial sense aconseguir un punt i amb un sol gol a favor, producte d’un penal inexistent, quan falta el partit, testimonial, contra Austràlia. Tot això a causa d’un estat de forma lamentable. No ens enganyem: Xile només va necessitar ser intens per ficar-nos dos gols. Holanda va ser a més brillant, i per això ens en va ficar cinc i haurien pogut ser més.
Empobrir els recursos. Quan la gent parla de variar l’estil de joc com a alternativa a uns re- sultats que no acompanyen, no entén que totes les virtuts de l’equip neixen de múltiples detalls que no es poden abandonar així com així.
El canvi d’estil pot provocar una pujada anímica, però també pot empobrir el joc. Ahir, només començar el partit, Casillas va llançar dues pilotes llargues, cosa que automàticament va transformar el matx en un partit físic, i aquí sempre serem inferiors a Xile.
Espanya pot ser que necessiti una mica més de verticalitat en el joc, però sempre mitjançant les eines que la van fer poderosa. Pensar que el centre del camp pot ser creatiu sense que els centrals amb conduccions atreguin centrecampistes rivals cap a ells és il·lús. I a partir d’aquí desapareix la mobilitat general i les úniques ocasi- ons d’atac es generen a través dels errors del rival.
La fam. La fam de glòria, de títols, de supercontractes, és sens dubte un dels grans generadors d’il·lusió. I és la il·lusió la que et porta a viure amb la màxima intensitat. I mitjan-
El canvi d’estil pot aportar una pujada anímica, però també pot empobrir el joc
çant aquesta intensitat un abasta molts més metres i és solidari en l’esforç, perquè s’entén que fusionant el treball de tots l’èxit és més a prop. Xile i Holanda van tenir molta més fam que la selecció espanyola quan s’hi van enfrontar.
En el segon gol, Espanya tenia gairebé tots els homes a la pròpia àrea, i Xile només tres, però tot i així va rematar un d’ells a un decebedor Casillas. Quan a la segona meitat Costa es va enfrontar sol a Bravo estava envoltat de quatre defensors xilens. Dos exemples molt clars d’allò a què jugaven els uns i de què podien fer els altres.
El problema de la fam és que un no en té quan vol. La gana sorgeix de les mancances i és difícil que aparegui quan un està fart de guanyar, està tip de grans contractes i desgastat física i mentalment de tanta competició al llarg de la temporada.
L’orgull. Al final només va quedar el recurs de l’orgull, d’allò que alguns en diuen la raça. Un concepte caspós que mai no ha aportat res. I en el món de la sublimació de la preparació física no hi ha espai per a l’orgull si no existeix el rendiment òptim. Tot just es deixa veure durant alguns minuts que no solen donar per gaire. Ahir, només per trenar una jugada a la segona part. I molts dels titulars de la selecció que mereixen tota la nostra admiració i la de tothom ja havien demostrat durant els dos últims mesos de competició que no estaven en el millor estat físic. Això no ens agafava per sorpresa.