Més es va perdre a Cuba
L’Espanya més triomfant s’apaga alhora que el millor Barça de la història
Un grup d’entusiastes de la roja van desfilar tots carregats de banderes pels voltants de la plaça Francesc Macià, darrere d’una pancarta de suport a la selecció espanyola cridant consignes d’inflamació pàtria i insults a la dissidència. A la zona d’embarcament de l’aeroport de Santiago de Xile, un emigrant català es disposava a agafar un vol de tornada. “Aquí tothom pensa que la victòria és segura”, m’explica mentre el qua- dre de Xile interpretava l’himne nacional, compost durant l’exili a Londres el 1827 pel mestre Ramon Carnicer i Batlle, natural de Tàrrega. Espanya i Xile s’havien de disputar la patent de la denominació d’origen la roja en un duel d’altíssima repercussió. “Tothom a l’avió cridant! Eufòria absoluta!”. És l’últim missatge del passatger, coincidint amb el gol d’Eduardo Vargas. Des d’aleshores, silenci i un munt d’hores de vol com les que haurà d’afrontar l’expedició de Vicente del Bosque. Una dura i empipadora travessia de l’Atlàntic en un ambient de funeral. Més es va perdre a Cuba, i van tornar xiulant.
Des de França’98, quan no va superar la primera fase, Espanya havia accedit a les eliminatòries de tots els Mundials. Va tocar el cel a Sud-àfrica i va baixar a les calderes de Pere Botero al Brasil, concloent el període més triomfant de la seva història. Un cicle paral·lel al del millor Barça, nutrient i inspiració de la roja en contrast amb la històrica fúria bel·licosa i perdedora. S’ha apagat el Barça i Espanya ha quedat a les fosques, fràgil mentalment i extingida en el capítol físic, apel·lant a un passat gloriós que no va ser mai present a Curitiba. Més s’hi va perdre a Cuba, efectivament, però això del Brasil Déu
LA RENOVACIÓ Què us hi jugueu que ben pocs dels que van jugar ahir figuraran a la pròxima alineació LA DECEPCIÓ L’últim ‘maracanaço’ fulmina l’imperi futbolístic d’una Espanya exhausta
n’hi do. Va caure, després de dues Eurocopes i un Mundial consecutius, l’imperi del futbol víctima de l’últim maracanaço, fent créixer la sensació que res no tornarà a ser com abans en aquest país. En cap sentit.
Els seguidors es desesperen davant la catàstrofe i l’Agència Tributària es veurà obligada a buscar en altres butxaques els deu milions d’euros en impostos que hauria ingressat en cas de reedició del títol de la roja. La Federació, per la seva banda, s’estalvia les oneroses primes que havia promès, però veurà sensiblement reduïda la cotització de la selecció en els abundants partits amis-
tosos que ha anat cobrant a preu d’espectacle irrepetible.
Com al Barça, a Espanya li ha arribat el moment de veure els grans partits per televisió i reinventar-se per tornar a assemblarse a si mateixa. Què us hi jugueu que ben pocs dels futbolistes figuraven a l’alineació d’ahir formaran en el pròxim partit. Fins i tot la continuïtat del flegmàtic Del Bosque, que de manera tan comprensible com imprudent es va deixar arrossegar per l’èxit, comença a estar força compromesa. Sona Míchel?
Aquesta vegada no va ser Holanda, ni el Brasil, ni Alemanya, ni tan sols Itàlia. El botxí va ser Xile, un país on s’interrompen les cadenes de producció quan juga la roja, un col·lectiu de jugadors apassionats que transmeten vitalitat i ganes de guanyar sense gaires miraments estètics: Charles Mariano Aránguiz, autor del segon gol, portava el dorsal 20 a la samarreta i el 19 als pantalons. Tot i això, li van sortir els números.