Desventures angleses al nou món
Fa uns dies, exactament des del 16 de setembre del 1776, que a Anglaterra les coses no li surten bé al continent americà, aquesta terra incognita amb què sempre han intentat congraciar-se... i quasi sempre inútilment. D’ençà que aquell any uns colons americans van llançar al mar desenes de caixes de te en protesta per una qüestió aranzelària, al nou món el vell imperi britànic amb prou feines ha progressat (conservar les Malvines tampoc no hi ha ajudat). Si en geopolítica a Amèrica els anglesos han fallat molts gols, en els mundials de futbol que s’hi celebren la llista de desastres és infinita i fins i tot ampliable si els joves pross (aguerrits i descarats contra Itàlia, s’ha de reconèixer) no guanyen aquesta vesprada a l’Uruguai.
Tot seguit, un petit compendi dels enfonsaments de l’armada anglesa en aigües americanes. A Brasil’50, i abans que Zarra i el seu mític gol a Rio els enviés cap a casa, el botxí anglès havia estat (ironies colonials del destí) l’amic americà. Aquesta vegada no va fer falta cap motí. En la prèvia, el Daily Mail va suggerir que donaren als Estats Units “tres gols d’avantatge” abans de començar perquè tingueren una oportunitat. Quan l’agència de notícies va enviar el telegrama anunciant la derrota anglesa per 1-0, a les redaccions de Londres el van llençar a la paperera pensantse que es tractava d’un error.
A Xile’62, el galió anglès va flotar com va poder en la primera ronda fins que en la segona el Brasil li va fer tres traus, dos de Garrincha i un de Vavá. Glu, glu, glu.
Tot i això, és a Mèxic (el 1970 i –si no vols caldo, dues tasses– el 1986), on la tragèdia, el joc d’enganys, la calor i tots els factors més incomprensibles i còmics van agafar embranzida. Les desgràcies es van multiplicar fins a límits insospitats. I Shakespeare a la tomba sense poderho veure. El 1970, Anglaterra defensava corona i l’any anterior va fer una gira per guanyar-se els mexicans. Va ser un desastre. el flegmàtic Ramsay era nefast per a les relacions públiques (així ho explica Brian Glanville a Historia de los Mundiales, T&B editores). A la vigília d’un amistós contra els asteques, els anglesos no van poder dormir perquè una xaranga els va dedicar una serenata fins a les cinc del matí. L’any següent, pocs dies abans del Mundial, a Bobby Moore van arribar a detenir-lo pel presumpte robatori d’un braçalet en una joieria de Bogotà. Sobre el camp, Anglaterra va complir, però la calor no. Va perdre en la fase de grups, a Guadalajara, contra el Brasil. El termòmetre marcava 37 graus. Ja a quarts, contra Alemanya, i a la ciutat de León, Anglaterra es va fondre.
La història de Mèxic’86 (en realitat havia de ser Colòmbia’86) és ben coneguda. Anglaterra va progressar i quan ja semblava que superava els problemes de deshidratació els va caure el diluvi universal enviat per Déu en forma d’àngel baixet, rodanxó i juganer amb els peus (i també les mans) que es diu Maradona.
Anglaterra no es va classificar per Argentina’78 i tampoc per a Estats Units al 1994, i això que llavors, amb la consolidada Special Relation entre anglesos i nord-americans, els pross no corrien cap risc que els agafaren com caixes de te i els llençaren a mar.
Els errors arbitrals, la mala sort i la calor expliquen en part la deriva anglesa a Amèrica