En desconstrucció
Dicen que la distancia es el olvido” fa la cançó. El Brasil és lluny de Barcelona, però és allà, al Mundial, on juguen la majoria dels nostres titulars i on passen coses en clau blaugrana. No sé exactament quines, lamento no tenir més informació, però és evident que al Brasil es cou bona part del futur del Barça. És natural que les maniobres per fitxar siguin llargues, tortuoses i reservades, però l’operació simètrica, la de sortida, és plena d’ombres. S’està desmantellant un equip històric fent veure que tot continua igual. Es diu que el nou Barça està en construcció i no es diu que la fase de desconstrucció s’està fent més al Brasil que aquí, però la distància fa que tot ens arribi somort. Aquí hi ha marro, com diem en català. Es percep un mar de fons, un desacord malhumorat que la bona educació dissimula amb prou feines.
L’adéu sense adéu de Valdés ens va agafar per sorpresa, semblava un episodi aïllat, un cas rar en un jugador que té tota l’estima del públic. Després, quan tothom se’n va anar al Brasil, es va succeir un enfilall de declaracions enigmàtiques que encara duren. Acabat de renovar a preu d’or i brillants, Messi diu que, si no el volen aquí, se n’anirà a una altra banda. Pel context d’aquella conversa, es veia que no era una amenaça, però sí un punt més del refredament emocional entre el Barça –en el sentit més ampli, incloent-hi els seguidors– i l’argentí. Ens hem passat el curs discutint si Messi es reservava per al Mundial i ara que el veiem en la seva salsa ens sentim gelosos. Abans prestàvem el crac a l’Argentina perquè jugués de tant en tant amb el seu país. Fa la sensació que ara és l’Argentina qui ens el cedeix entre festa i festa.
Pedro va deixar caure que ja veurem què passa amb ell, de Xavi només en sabem la intensa rumorologia que el situa lluny del Camp Nou, Cesc se n’ha anat a Londres d’una manera molt seca. Sap greu que tot això ens arribi via Brasil, on moltes mitges notícies tenen en comú unes presumptes ganes de perdre el Barça de vista. Com si hi hagués pressa per tancar acords amb tercers i tornar a Barcelona només per fer les maletes. En aquests moments jo no sé ben bé quins jugadors encara són blaugrana ni si ho són per gaire temps. Baixes reals, baixes possibles, desercions, fugues, mutis per la porta del darrere... Hi ha de tot, amb l’agreujant d’obscuritat i llunyania.
No deu ser gaire estimulant sentirse moneda de canvi ni veure’s abocat al mercat futbolístic només en base a rumors. Havent venut Cesc i havent renovat Mascherano per sorpresa –calia? El contracte havia de ser de quatre anys més?–, sonen els noms de Pedro, Alves, Alexis i Song com a figures principals en venda per poder fitxar. Tots quatre són al Mundial i quan els veig jugant amb els seus països no sé si són dels meus o els he de conside- rar ja exfigures barcelonistes, com quan veig jugar els Villa, Touré, Eto’o, Maxwell o Rafa Márquez.
Estic confós. No sé on som, en poc temps han plegat el president, l’entrenador, el capità i el porter salvavides. Cap d’aquestes baixes és gloriosa, excepte la de Puyol, que ja es troba a faltar. Ell hi aportava caràcter i ètica, virtuts que avui mateix no sé veure en un club fortament judicialitzat. I no sé què passarà amb el seny que els pesos pesants del vestidor han sabut
Quan els veig jugant al Brasil no sé si encara són dels meus o ja són exbarcelonistes
mantenir a les verdes i a les madures. Si es confirma l’adéu de Xavi es confirmarà que tot s’ha cuinat en la distància. El parèntesi d’un Mundial jugat a l’altra banda de l’Atlàntic augmenta la sensació de buit i desconcert entre els barcelonistes, els grans oblidats en aquesta sèrie de tràfecs sords. Tinc ganes que s’acabi el Mundial i que comenci el replegament per poder passar llista i saber quins jugadors continuen sent del Barça i quins han quedat despenjats en un estrany viatge d’anada sense tornada.