Intranquil

Es pot ser optimista i estar intranquil alhora? S’ha de dissimular allò segon per poder preservar allò primer? Això pensava quan complíem el divendres passat la tradició d’aprovar col·legiadament al consell de govern del Banc d’Espanya l’Informe anual sobre l’Economia Espanyola, amb lectura única del governador, després d’analitzar els consellers els esborranys dels diferents capítols, lliurats gairebé amb un més d’anticipació i després d’una discussió preliminar quinze dies abans de la seva consideració.

A la redacció de l’informe es mesura cada frase i els adjectius que qualifiquen els fets rellevants: estar a les portes de la recuperació no és encara haver-s’hi instal·lat, i deixar de baixar no és pujar. Reconeguda la precaució del llenguatge per no autoenganyar-se, certament algunes dades conviden a l’optimisme, que s’ha de conrear amb fets més enllà dels factors, psicològics o reals, sempre conjunturals, en tot cas.

Així doncs, avui em trobo optimista però intranquil. Per dos raons. Primer, no veig a les previsions econòmiques d’arreu cap reducció substantiva de l’atur. Crear ocupació neta per absorbir l’atur no és en l’horitzó ni l’escenari del 2017, malgrat el creixement previst. I això fa por, no només pel llast que suposa per al consum i la demanda interna, sinó pel greuge que implica cap a una generació cada cop més perduda. Amb un atur jove de quasi el 80%, la manca d’una reactivació pot provocar alguna disrupció social, més enllà de la segura erosió comunitària a què s’associa i la dificultat d’emancipació que comporta, amb efectes tant en la demanda com en la demografia. Em demano si podem dir als nostres joves

Tot em fa pensar que la incipient recuperació que vivim resta als peus dels cavalls dels mercats

que, tot i que les coses milloren, poden restar encara quatre anys més com a mínim de foscor sobre la creació de l’ocupació que mereixen, tant per formació com pel sentit d’equitat generacional.

En segon lloc, no veig cap escenari, per més optimista que es dibuixi, que impliqui una disminució de l’endeutament net. Tot apunta, doncs, que, malgrat la recuperació, la diferència entre els passius que deuen i els actius que posseeixen tots els agents econòmics públics i privats, continuarem devent un PIB sencer. Poca broma! Hom pot argumentar que la composició d’actius i passius importa més enllà del saldo, ja que poden comportar dinàmiques i rendibilitats diferenciades, o que la disminució de tipus d’interès reals no és aliena a la valorització que s’hagi de donar a aquells actius, així com tampoc no ho és la inflació en el cost dels passius. Però deure el volum del que una societat genera en renda durant un any, amb els costos financers que suposa, em fa pensar que la incipient recuperació que vivim continua als peus dels cavalls dels mercats. Això fa dependre el futur econòmic de condicions alienes, al marge dels necessaris esforços que puguem fer solets per millorar la situació. Optimista, sí; tranquil, no.