Unanimitat dels presents
Milers de persones van aclamar a Madrid la passejada i la salutació dels nous Reis sense atapeir els carrers
Ala normalitat li passa com al silenci, que si cal anomenar-la, s’esquerda una mica. La normalitat es percep però no es proclama. Per això, la invocació reiterada que el poder polític ha fet aquestes setmanes de la normalitat i l’estabilitat és indici de la vibració que les eleccions europees han transmès a la classe política. I també, atès el crèdit escàs que avui la població dóna al lèxic polític, és lleugerament contraproduent. En tot cas, l’oxidació institucional de la política espanyola no ha portat la societat a un punt d’ebullició inquietant, i ahir Madrid va viure amb serenitat festiva la proclamació del nou rei. Un dijous festiu –Corpus Christi–, inici de pont assolellat d’aquest juny calorós, és el mateix que parlar de
La policia va prendre la Puerta del Sol i el republicanisme es va quedar a casa fins ben entrada la tarda
ciutat buida o endormiscada (uns quants van posar-se abundant alcohol a les ferides que Xile havia infligit la nit anterior) i així es veia Madrid. Al matí i a la tarda, a tots els barris, tret del centre, vòrtex permanent de qualsevol bri de brogit humà que, fins i tot durant l’agost asfixiant, romangui a la ciutat.
La policia va mantenir ocupada la Puerta del Sol tot el dia, impedint l’accés de transeünts al centre de la plaça que és l’escullera del descontentament de les Es- panyes. Els caps visibles de l’esquerra emergent –que ja havia exhibit el seu múscul la mateixa tarda de l’anunci d’abdicació quan es va convocar allà per desenes de milers– va acatar la prohibició de manifestacions republicanes i va triar quedar-se a casa o anar-se’n de pont. No hi va haver aldarulls ni desori fins a última hora de la tarda, ben acabats els fastos, quan un centenar de republicans va intentar trencar la tanca de Sol i hi va haver cinc detinguts, l’exdiputat Jorge Verstringe entre ells. La seva incompareixença durant el matí va donar to d’unanimitat monàrquica, les detencions per portar símbols republicans van ser testimonials i l’exhibició de la tricolor en diversos balcons dels voltants del recorregut –per exemple, al carrer Mayor– no va semblar que despertés gens d’inquietud entre els molts agents desplegats, ja que les ensenyes van continuar a lloc abans, durant i després dels actes solemnes, sobre els caps dels policies.
L’ambient va ser, doncs, unànime i aclamatori, però no gaire multitudinari. Hi havia milers de persones al llarg del recorregut i després es van congregar davant el palau d’Orient, però es podria dir que només la quantitat justa per no deslluir les icòniques imatges de la retransmissió, televisada en directe per moltes cadenes internacionals. Aquesta multitud amb prou feines era una fracció mínima de la que va sortir al carrer a aclamar la roja –que va ser destronada precisament abans-d’ahir a la nit– en la tornada triomfal de Sud-àfrica, fa quatre anys. Per això tenia un punt entendridor l’esforç dels locutors de la televisió pública per contradir les seves pròpies imatges aèries fent servir una vegada i una altra en els informatius l’ex-
pressió: “Carrers atapeïts”. L’Ajuntament va pecar d’ambiciós encarregant 100.000 banderins. Això sí, els banderers no tenien el tarannà ultramuntà d’altres manifestacions roig-i-grogues vistes a Madrid, per exemple, aquelles que contra el president Rodríguez Zapatero convocava, setmana sí, setmana no, el sector més aspre de la dreta de la capital.
I per això va ser més significativa l’absència dels sectors ciutadans crítics amb les presses en la successió dinàstica, als quals el ja Rei va dirigir missatges xifrats en el discurs. D’alguna manera, en la convulsió política que s’acosta, en l’avui ja inexcusable procés regenerador al qual el temps i el descontentament han abocat la democràcia espanyola, les esquerres sembla que enviïn un assentiment cortès i expectant a Felip VI. Dit d’una altra manera, i vista la diligència amb què la nova esquerra multiforme s’organitza per expressar el seu malestar, es pot llegir entre línies que la legitimitat de Felip VI no és el cavall de batalla principal dels qui reclamen una transformació profunda dels mecanismes de representació i participació política a Espanya. L’objectiu sembla fix a la Carrera de San Jerónimo i a la Moncloa abans que a la Zarzuela. I aquesta sensació, expressada entre línies ahir als carrers de Madrid, és una notícia formidable per al nou Rei.