El paisatge humà
A la recepció es va començar a veure el canvi: hi havia menys vell règim i més noves generacions, més societat civil
reial sense gent a les voreres seria una proclamació sense poble. I el poble de Madrid va voler trencar la fredor. Havien agafat lloc des de les vuit del matí. Potser serien els mateixos si s’hagués proclamat la república, com sempre ha passat en la nostra història, però ahir hi anaven a cridar que visqui el rei. I, sobretot, certificaven que el relleu de la Corona s’efectuava amb beneïda normalitat; com si canviar cap d’Estat fos un fet habitual. Els republicans van ser prohibits per un dia, i no tinc constància que hagin enterbolit la gran jornada de la monarquia.
El nou rei, Felip VI, va fer el seu discurs. Un discurs que ho va incloure tot i va voler arribar a totes les sensibilitats: des de les víctimes de la crisi als qui no entenen Espanya com la seva pàtria. Pels testimonis que he rebut, va agradar a homes de càtedra i als pagesos de la meva vila. Però no va produir el miracle: el president de la Generalitat, Artur Mas, va lamentar, com sempre, que el Rei no hagi reconegut que Espanya és un Estat plurinacional.
És cert, no va proclamar aquest Estat. Però jo m’he quedat pensant: caram, president Mas, com poden demanar al Rei que sigui constitucional i al mateix temps que se salti la Constitució? Era bonic com una pel·lícula de Sissí. Els guàrdies a cavall, amb el seu colorit pels carrers de la capital. Les cent mil banderetes que va repartir l’Ajuntament lluïen com si hagués guanyat la selecció. Felip VI es va animar i va fer servir un vehicle descobert, grata sorpresa de valentia després que ens anunciessin un cotxe tancat per seguretat. Les nenes, la princesa d’Astúries i la Infanta hi posaven el toc de tendresa i Letícia no es proclamava reina, sinó mare, que cal veure com ha educat aquestes criatures. Sofia certificava el seu pas a segon pla a la tribuna de convidats, però amb la mateixa senzilla reialesa.
I al balcó del palau, el rei Joan Carles, traient el cap discretament. Com si la història volgués buscar un símbol, la seva figura apareixia com més petita, com més discreta, com menys rei. Efectivament, havia abdicat.
Més tard, a la recepció, es va començar a veure el canvi. A visualitzar-lo, com diuen ara. De moment, ha canviat el mailing. Hi havia menys vell règim i més noves generacions. Hi havia menys poder polític i més societat civil. Hi havia menys uniformes militars i més rostres de portada. Gent del toro i cares populars de les pantalles. Alejandro Sanz que presentava la seva dona i la seva filla, encara al ventre de la mare. Pau Gasol, que va fer una retirada ràpida, però no discreta, atesa l’estatura. Bisbal, que sorprenia a la senectut perquè no és tan alt com sembla en els concerts. Membres de l’Ibex 35, que no semblava que fossin els que manen. El comte de Godó, saludat com un símbol de Catalunya. Una sola sotana, que havia de ser la del vicari castrense. I Adolfo Suárez Illana, que no ha perdut sentit de l’humor: “Alguns hem vingut per punts”, i assenyalava les cicatrius de la seva operació. Era un paisatge humà diferent.
El millor, la ciutadania. Una proclamació