Aquest era el discurs
Artur Mas desconeix que el Rei no es pot pronunciar sobre els fonaments dogmàtics de la Constitució
“en aquesta Espanya unida i diverses cabem tots” i de la proclamació del respecte i empara a totes les llengües, cultures, tradicions i institucions dels pobles d’Espanya. Però les apel·lacions que va utilitzar Felip VI van resultar expressives i suggeridores: “La nostra història ens ensenya –va dir– que els grans avenços d’Espanya s’han produït quan hem evolucionat i ens hem adaptat a la realitat de cada temps; quan hem renunciat al conformisme o a la resignació i hem estat capaços d’aixecar els ulls i mirar més enllà –i per sobre– de nosaltres mateixos”.
Això és el que havia de dir un Rei que va inaugurar un nou constitucionalisme monàrquic a Espanya i va expressar, sense depassar cap límit, totes les complicitats que amb la societat li autoritza la Constitució i les seves funcions. El rei Felip VI va fer el discurs que havia i podia fer, tot i existir en la convivència comuna la greu qüestió catalana, plantejada en aquests temps convulsos amb una energia que arrasa amb la seva negativitat i pessimisme cap a Espanya i el seu mil·lenarisme cap a una Catalunya falsament irredempta.
Felip VI i l’Estat ja saben que s’enfronten a aquest desafiament molt present ahir en el discurs programàtic del Rei. Hi ha intervencions que escoltades poden semblar escasses de brillantor o de novetat i que llegides descobreixen grans troballes. La sobrietat gestual i emfàtica de Felip VI no va acompanyar tot el que hauria estat desitjable l’envergadura del discurs de proclamació. Perquè el nou Rei va fer exactament el pronunciament que ha de fer un cap d’Estat d’una monarquia constitucional i parlamentària. No es podia esperar menys d’un monarca preparat per ser-ho i ningú no va haver d’esperar més d’un Rei que no té poders imperatius –els seus són formals– i la funcionalitat del qual consisteix a “mantenir la independència de la Corona, la seva neutralitat política i la seva vocació integradora”.
És molt de lamentar que al president de la Generalitat, Artur Mas, no li agradés la intervenció del Monarca per, segons ell, absència de novetat, o almenys, de la novetat de declarar el caràcter multinacional de l’Estat. Mas desconeix, o fingeix fer-ho, que el Rei no pot pronunciar-se sobre els fonaments dogmàtics de la Constitució que el legitimen i sostenen l’Estat. Però podria haver-se fixat en altres aspectes del discurs del Rei –pronunciat amb aquesta baixa temperatura emocional idiosincràtica del nou Monarca– que sí que van acollir formulacions noves. Felip VI aspira a encarnar una “monarquia renovada per a un temps nou”; la Corona ha de buscar “la proximitat amb els ciutadans, saber guanyar-se contínuament la seva estima, el seu respecte i la seva confiança, i per això ha de vetllar per la dignitat de la institució, preservar-ne el prestigi i observar una conducta íntegra, honesta i transparent”.
En aquesta exigència que el Rei imposa a la institució que representa no es pot encoratjar falses expectatives que a ell no correspon impulsar, més enllà de l’afirmació que