LA PROCLAMACIÓ REIAL Un rei amb mare
La coronació del rei Jordi VI, el 1936, va inaugurar la primera transmissió televisiva de la història. Emesa per la BBC, la primera televisió d’Europa –i del món–, va arribar a 20.000 cases del Regne Unit. Ara fa 78 anys, que no és tant i que és tota la vida. D’aleshores ençà, monarquia i televisió han anat sempre de bracet. La transmissió de la coronació de Felip VI, ahir, recollida per totes les cadenes de televisió a Espanya, ho ratifica. Televisió i monarquia formen un matrimoni inseparable.
Potser ja no hi haurà monarquies a Europa si no fos per la televisió. És molt possible: a la gent li agrada la televisió, i a la televisió li agrada la monarquia. La monarquia sap omplir pantalla. La televisió és la finestra ideal a l’arquetip, al mite i al símbol, la pissarra idònia per als contes de reis i reines, prínceps i princeses. La televisió va emetent programes dia rere dia... en espera de la pròxima transmissió reial, règia.
La d’ahir ho va ser, tot i que solemne i sòbria, sense efectismes. Van ser més barroques les transmissions dels casaments del llavors príncep Felip, de la infanta Cristina... i per descomptat de la infanta Elena. En aquesta coronació –una coronació sense corona, més enllà de la seva simbòlica presència sobre un coixí de vellut–, la televisió es va posar al servei del relat sense virtuosismes –plans aeris com els de Tour de França i poc més–, un relat d’Estat... i un relat de família, també. Els recurrents plans mitjans per a les nenes, les filles del Rei, perfectes princesetes de conte, parlaven d’això, de la família, relat confirmat pels plans de la princesa Letícia i, sobretot, de la reina Sofia. El relat televisiu deia: és un relleu en la direcció de l’Estat, sí, però és també una continuïtat de la família, un relleu de pare a fill, que al seu torn té filles, una de les quals princesa d’Astúries, la candorosa Leonor. Mireu com el rei Felip VI demana un aplaudiment explícit per a elles, les seves filletes, les infantes, com en una celebració casolana, domèstica, familiar al saló de casa.
Però, sobretot, mireu com el rei Felip VI demana un aplaudiment per a la seva mare, per a Sofia de Grècia. Felip VI parla més de la seva mare que del seu pare. Això diu el relat: mireu com el rei homenatja la seva mare, a ella, la mama. Mireu com Felip VI és més fill de la seva mare que del seu pare, perquè és ella qui li ha parlat en anglès des de petit, ella l’ha criat, l’ha aconse- llat, l’ha guiat. Felip VI té una reina mare, Sofia. Sofia, a partir d’ahir, queda ungida com a reina mare fins al final dels dies. Sofia ahir, deixava de ser consort de
Vam veure un relat de família, també: mireu com el rei coronat demana aplaudiments per a la seva mare
rei, ombra silent de rei abdicat, per ser mare de Rei coronat, sigui qui sigui el seu marit ara i demà. El seu fill, Rei, la mira a ella més que a ningú. Ho vam veure i sentir ahir, en els enquadraments televisius i en les paraules emocionades del fill, amb aquests galls vocals atribuïbles a l’emoció. Gratitud i respecte per al pare, sí, per descomptat..., però sobretot tendre i tremolós i flamíger amor per a la mare.
I els petons. Entre pare i fill. Entre Felip i Letícia, amb carícies a les galtes i tot. Del rei a les seves filletes. De la nora al sogre. I de Sofia al seu marit! No havíem vist mai tants petons entre els membres d’aquesta família. Sí, va ser un acte d’Estat, esclar, però va ser també, i molt, una celebració familiar, de la família que ocupa el tron del Regne d’Espanya des del 1975 i, ara per ara, mentre els espanyols vulguem i els estimem. Aquests gestos d’afecte, humanitat, tendresa i afecte entre ells ens ajudaran a estimar-los. Perquè la gent normal som així: sentimentals i melindrosos, ens agraden les moixaines.
Potser la televisió no va tenir necessitat de fer acrobàcies perquè la va arrodonir tothom amb els telèfons mòbils, atès que va ser un no parar de fotografies, fins i tot a càrrec de congressistes i senadors, dipositaris de la sobirania nacional. A fora, la gent, amb el mòbil a la mà, acabava la feina.
I després hi ha la qüestió de Catalunya: “Unitat no és uniformitat”. Aquest rei el veig molt capaç de tots els referèndums. I de guanyar-los.