Petit país
Els estrangers s’agrupen per nacionalitats en barris concrets: dominicans a Horta, bolivians a Sants, xilens a Montbau...
Abans-d’ahir a la nit, així que es va consumar el naufragi de la selecció espanyola al Mundial de futbol i la victòria de la roja de tota la vida contra la roja sobrevinguda –la que ha passejat amb èxit aquest sobrenom durant sis anys– a les xarxes socials van començar a circular comentaris irònics del tipus “no sabia que hi hagués tants xilens a Horta”, o “a Gràcia”, o a “Sant Andreu”. Molt probablement, els qui a Barcelona celebraven amb petards a aquelles hores la victòria dels guerrers araucans, o més ben dit, la derrota de l’actual campiona mundial, no eren majoritàriament xilens. On potser sí que hi
REALITATS CANVIANTS La proporció de pakistanesos és més alta al barri del Besòs que al Raval
va haver festa va ser en alguns domicilis particulars de Montbau. No en va les persones procedents d’aquest país sud-americà constitueixen el grup estranger més nombrós en aquest territori d’Horta-Guinardó. No són gaires, tot just 69, però sí prou per ocupar el primer lloc d’un rànquing en què els col·lectius que van a continuació (colombians, peruans i bolivians) no arriben a aplegar ni 30 persones. Definitivament, Montbau és el poble natal dels xilens de Barcelona.
La capital catalana és plena de petites pàtries, de racons de la ciutat en què s’han anat agrupant, a la recerca de treball i residència, persones procedents d’un mateix país, de vegades d’una mateixa regió, poble i fins i tot d’una mateixa família. Així ho confirmen les dades detallades de la lectura del padró municipal d’habitants de Barcelona corresponent a començaments d’aquest any, de la qual La Vanguardia va oferir un avanç el passat dia 9. Aquestes estadístiques reflecteixen que els italians són el grup d’estrangers més nombrós en 27 dels 73 barris de la ciutat, mentre que els xinesos són els més abundants en 15 barris, i els pakistanesos, en 9.
L’anàlisi d’aquestes dades facilitades pel departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona ofereix força sorpreses. Fa un any, en aquestes mateixes pàgines, La Vanguardia revelava l’existència d’una petita Hondures a Roquetes i a Verdum. Un any després aquesta realitat es manté en aquests dos barris, on els hondurenys continuen sent el col·lectiu d’estrangers més nombrós. Però és que, en els últims registres, apareixen altres petits països dins d’aquesta Barcelona on, juntament amb 1.434.685 persones amb passaport espanyol, en conviuen 267.578 de 166 nacionalitats diferents.
És el cas dels bolivians a Sants, dels xilens a Montbau, dels dominicans a Horta i dels paraguaians en el que encara és un dels barris amb menys població, el de la Marina del Prat Vermell, al costat de la Zona Franca, on està en marxa una de les operacions urbanístiques i residencials més importants programades a la capital catalana per als pròxims anys. Es dóna la circumstància que ni els hondurenys, ni els xilens, ni els dominicans ni els paraguaians no figuren entre els deu grups forans més nombrosos de la ciutat. Tot i això, en determinats enclavaments són els primers de la llista.
Javier Bonami, president de Fedelatina, argentí, maradonià fins al moll de l’os, anti-Messi amb reserves (tot depèn de com acabi el campionat), explica que “el Mundial és un dels grans moments d’exaltació del sentiment de comunitat de l’immigrant, sobretot del sud-americà. Colombians, equatorians i molts d’altres també viuen amb molta intensitat els seus respectius dies nacionals”. Llavors poden congregar als terrenys del Fòrum quinze mil o vint mil compatriotes arribats de tot Catalunya.
Però xilens i argentins tenen més àrees de fricció, punts de desagradable desacord, “a causa de la política, per culpa de la seva història recent”, i aquestes commemoracions per aquestes latituds solen ser molt més discretes. Segons la llegenda, explica Bonami amb un punt d’acidesa, la principal raó dels argentins per emigrar la constitueixen sobretot la resta dels argentins, i que l’últim que volen veure en la seva diàspora és un altre argentí. “Per aixó és molt curiós veure més de quatre-cents argentins plegats a Barcelona, feliços i en harmonia, veient el futbol a la ta- verna L’Ovella Negra al Poblenou. Jo no hi era perquè prefereixo començar el Mundial tranquil, ponderar l’emoció, almenys fins a vuitens, si no...”. I quan va ser l’última vegada que van veure de prop un xilè fent gala amb orgull del seu origen?
Rolando Galdames, de 35 anys, de Santiago de Xile, explica rere el taulell del seu restaurant, el cafè bar Merquén, al barri de Sant Antoni, que els immigrants xilens no són com els pakistanesos o els xinesos, per esmentar altres col·lectius. Els xilens rarament es concentren en determinats barris i tampoc no
tendeixen a muntar negocis semblants, ni a seguir estratègies semblants.
“Nosaltres som molt de barrejar-nos amb el que hi ha, de confondre’ns amb tothom –afegeix Galdames–; i uns munten negocis, d’altres són enginyers, molts estan al sector serveis…”. “I tots són músics, tots toquen alguna cosa”, intervé la seva dona, Laia Tobella, que posa un toc local als pastissos de choclo i en les chorrillanas, perquè aquesta gent és molt de barrejar-se. “Jo no sóc especialment futboler, no sóc fanàtic –continua Galdames–. Però
RAMPELLS DE NOSTÀLGIA Poques coses exalten tant els sentiments patris de l’immigrant com un Mundial
és que aquests dies són molt emotius. Veig les concentracions de Santiago i m’emociono, m’agafa un punt de nostàlgia que tenia molt deixat de banda, perquè ara aquí és a casa meva, ja fa dotze anys que estic a Barcelona, aquí hi ha la meva vida, però…”.
“Jo a Xile no era gaire futbolera –explica Carolina Ulloa, de 36 anys, enginyera, al costat del seu gos de peluix Frackie, en el brogit del partit, al Merquén–, però aquí… aquí em surten les arrels pàtries! Estic tot el dia amb la ro
ja posada!”. “Jo és que estic molt emocionada –exclama Andrea Schuchhardt, de 21 anys, estudiant d’un curs sobre mitjans de comunicació, després de prendre’s un parell de piscolas, un combinat a base de pisco i cola, entre càntics folklòrics, durant el descans, en un carreró del Born–. Fa uns sis mesos que estic a Barcelona i no havia conegut cap xilè, i avui n’estic coneixent una pila. He seguit una convocatòria per Facebook i he acabat aquí, al Coppelia, i m’hi sento com casa, i estic molt emocionada, perquè els xilens som molt de pell…”.