El rostre humà
Potser resulta ociós comentar la marxa d’un rei i l’arribada d’un altre, ja que s’ha dit i escrit tant, i de vegades de manera tan vana, sobre l’abdicació de Joan Carles I i la proclamació de Felip VI, que ja tot està dit, però aquí es pot mostrar satisfacció per la qualitat del senyal televisat que els dies crucials, el de la firma de la llei d’Abdicació i el de proclamació del nou monarca, ha permès que milions de ciutadans poguéssim seguir tan de prop uns esdeveniments que, agradi o no, a tots afecten.
La realització televisada, de la qual s’han alimentat totes les televisions que han volgut dedicar programes especials, s’ha construït, òbviament, sobre els dos protagonistes principals, però també amb un nombrós elenc de participants que, conscients o no, han mostrat el rostre humà que sovint s’oculta rere l’embolcall dels càrrecs.
Què podem dir, si no, d’Ana Botella, que ha tornat a resultar patètica replantant flors, condemnades a agostejar-se sota el sequeral mesetari, al centre de Madrid i demanant, sense que gairebé ningú li fes cas, que el personal posés banderes en façanes i balcons? No érem davant una nova versió de l’inoblidable relaxing cup? I els cabells cardats de María de los Dolores de Cospedal? –canviï de perruqueria, senyora–, o la ganyota agra, que potser volia va semblar somriure, de José María Aznar.
Hi va haver més detalls significatius que observar, gràcies a una excel·lent realització televisiva que, a còpia de càmeres hàbilment situades i dirigides, ha sabut extreure significats humans a uns esdeveniments dels quals sembla que només interessava oferir una imatge política vicària del com- plex sistema d’interessos en què naveguem tots plegats.
Un moment àlgid i central d’aquesta gran representació van ser els minuts dedicats a la firma de la llei d’Abdicació. Joan Carles I aixecantse amb esforç de la cadira i caminant uns passos cap a la taula dels esfinxs, sobre la qual reposava el document que certificava el final dels seus 39 anys de regnat. Era un home firmant el seu propi i voluntari final, per donar pas en aquesta ocupació al seu fill. La cara del Monarca mentre firmava i, després, lliurant la ploma a un Mariano Rajoy tan fred como sempre perquè ratifiqués aquesta sentència final, expressava tota la càrrega dramàtica, els sentiments i emocions d’una persona que estava posant fi a la seva activitat pública. En aquelles imatges afloraven la càrrega i el privilegi d’aquest ofici, tan difícil i complex, que consisteix en ser rei.