Sopar de duro

Aquest article prometia. Arrodonit amb una bonica i contundent citació literària, havia de parlar sobre el poder i els seus foscos mecanismes. Pensava començar amb una frase curta: el poder no té nom. Punt i seguit desenvolupava l’assumpte amb metàfores tenebroses, dient una alguna cosa així com que el poder discorre per canonades subterrànies i les va rovellant. O que s’escampa com un líquid negre que podreix lentament el que toca; infecta, embogeix. Potser això del líquid negre és una mica vague, però no se m’acut cap abocament millor. Parlar de quitrà o petroli desvia del tema. I crec que ja no conec més líquids negres, a part de la tinta del calamar. El cas és que, galopant entre metàfores, volia comparar el poder amb un verí del qual, una vegada als llavis, ningú no sembla estar fora de perill. Encara que la història ens sorprengui amb excepcions. Com ara, quan al·lucinem amb Mujica, el president pobre de l’Uruguai que s’entossudeix a viure en aquella mena de cabana amb un gos coix i el seu guisat de carn amb ceba. I rep la premsa amb xandall. Tossut a comportar-se com si no fos un home de poder, com si li faltés un bull, anava a dir. I arrencava una secció de preguntes amb segones. Què faríem nosaltres al seu lloc, en el cas d’arribar a ser presidents d’alguna cosa? Conservaríem el xandall ronyós de sempre o el canviaríem per un de marca? Quant trigaríem a sentir l’atracció fatal dels privilegis? Quan començaríem a percebre com a normal, i fins i tot secretament just, viure millor que els altres? I així acabava el primer paràgraf.

Per començar el segon, ja de ple en el tema, diria que l’alternança democràtica és l’únic mètode capaç de netejar les canonades emmetzinades pel poder. Però no ho té fàcil. Quant temps triga l’aparell d’un partit polític a canviar els seus grans ideals col·lectius per un embolic de petits interessos personals?, preguntava. I aquí ja em ficava de ple en la història parlant d’aquest nou partit –Podem– que il·lusiona a molta gent, just perquè sembla pur com un nadó. I que potser ara que encara no ha tastat el verí, està a temps de crear els mètodes de renovació constant –rotació en els càrrecs i el que faci falta– que el salvin de si mateix, si arriba a ser poderós. Això és el que anava a dir. Per tancar per fi l’article, amb la bonica citació literària que l’arrodonia: la coneguda història d’aquell governant que, preveient que acabarà, borratxo de poder, traint el seu poble, té la grandesa de crear el mecanisme que acaba atrapant-lo a ell mateix quan, efectivament, traeix.

El problema és que no recordo de qui és aquesta citació literària. Si és una tragèdia grega o un sopar de duro. I per més que pregunto a amics erudits, ningú no troba l’assumpte. I ni tan sols no estem segurs que existeixi. O sí?

Què faríem nosaltres en el cas de ser presidents d’alguna cosa? Conservaríem el xandall ronyós de sempre?