Els últims de Nicaragua
Agairebé tres hores amb cotxe de París, per l’autopista A11 que penetra fins al cor de la Bretanya, hi ha Le Cellier, un petit municipi que no arriba a quatre mil habitants. És a uns 20 quilòmetres de Nantes, capital històrica d’aquesta regió enquadrada avui administrativament al departament Loire-Atlantique i on ha governat durant 23 anys el socialista Jean-Marc Ayrault, el primer ministre elegit per Hollande per inaugurar el seu catastròfic mandat a l’Elisi.
Des del mes de juliol passat, Le Cellier destaca a l’agenda cultural francesa gràcies a la inauguració d’un museu. De les parets no en pengen obres d’art, ni documents històrics relacionats amb cap personatge nascut a la ciutat, ni amb cap passatge transcendental de la història de França. És una cosa amb molta menys èpica. O no. El Musée de Louis, que és com es diu, és un homenatge a l’actor còmic francès Louis de Funès. Està ubicat en una ala del Château de Clermont, construït al segle XVII, i on va viure l’actor els darrers anys de la seva vida. El museu ofereix al visitant l’oportunitat de recordar la carrera artística de De Funès: cartells de les pel·lícules, de les obres de teatre, objectes personals, correspondència i un vídeo amb escenes de la seva trajectòria professional.
Louis de Funès va ser un actor majestuós que no va triomfar fins que va fer els 50 anys. Era famós per la seva irrefrenable i sorprenent capacitat de gesticulació que disparava tics i ganyotes impossibles a una velocitat de vertigen. La revista Times Magazine va arribar a comparar el duet que formava amb l’actor André Bourvil amb la parella integrada pels americans Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts popularment com el Gras i el Prim.
Enguany és el centenari del naixement de Louis de Funès, i França, un país agraït amb els seus mites siguin de la disciplina que siguin, el recorda amb nostàlgia. I això malgrat que les seves arrels familiars no vénen de terra francesa. La família de l’actor procedia de la noblesa de Sevilla. El seu pare es va exiliar a França després d’escapar-se amb una jove de la capital andalusa atesa l’oposició familiar a la relació. D’aquells orígens nobles i andalusos en surt una de les pel·lícules més populars del còmic, Deliris de grandesa. Al cinema francès, De Funès encarna un perfil que sovint s’ha comparat amb el
Lluny d’obrir-se als sectors emergents, els socialistes protagonitzen un trist espectacle d’autoengany Iceta arriba sense marge en l’únic tema que li permetria intentar remuntar el vol: el dret a decidir i la consulta
que a Itàlia va representar Alberto Sordi (1920), símbol de la gran comèdia italiana, que en les seves obres presenta un retrat mordaç de l’italià típic de la postguerra, o Tony Leblanc a Espanya (1922), que a partir de la dècada dels cinquanta encarnaria amb certa desimboltura de galifardeu el perfil del ciutadà senzill i alhora el del murri hispànic.
Tot i això, si Leblanc va ser en molts dels seus papers el barrut simpàtic, el seu debut al cinema no va tenir res a veure amb la faceta còmica que el faria popu- lar. La seva primera actuació a la pantalla gran va ser amb un paper molt secundari a la pel·lícula Los últimos de las Filipinas, una obra de molt poc pressupost, rodada el 1945, i que no és res més que una apologia del colonialisme de finals del XIX amb un devessall embafador de discurs patrioter. El film explica la història d’un grup de soldats que va suportar el setge de Baler, al nord de Manila, dins d’una petita església i negant-se obstinadament durant 337 dies a creure, com els asseguraven, que Espanya hagués abandonat les Filipines. De vegades, la negació tossuda de la realitat porta a pensar que la ficció és el que està passant, mentre que només forma part de la imaginació. No cal recórrer a la pantalla per trobar exemples de situacions dramàticament semblants. N’hi ha prou d’analitzar la socialdemocràcia espanyola, que avui molts dels seus antics votants no aconsegueixen diferenciar de la dreta. Lluny d’obrir-se als sectors emergents de la societat per incorporar saba nova, els socialistes protagonitzen un trist espectacle d’autoengany. Sempre la vella recepta lampedusiana de fer-se veure que es toquen moltes coses per modificar el mínim possible. Mentrestant, aquells votants que esperen reenganxar-se, o almenys pensar-s’ho, veuen com el tren torna a estar a punt de sortir de l’estació sense canvis significatius.
El primer ministre francès, Manuel Valls, assegura que si el PS no es desperta hi ha un risc seriós que en les pròximes eleccions presidencials franceses quedin fora de la segona volta, com en aquella negra jornada del 2002 que Le Pen –pare– els va fer fora en el primer tram de la cursa. La política francesa va reaccionar alarmada tocant a sometent. Quantes vegades funcionarà la mateixa alarma?
Tot i ser crítica la situació del PSOE, res del que passa entre els socialistes peninsulars no supera el dramatisme amb què agonitza el PSC, les constants vitals del qual ja voregen el rigor mortis. Literalment atropellat per la rapidesa dels esdeveniments dels darrers temps a Catalunya, Pere Navarro ha intentat d’esquivar la situació sense èxit amb una agenda pròpia que ha generat un interès limitat, per no dir nul. La caiguda de Navarro es va començar a visualitzar a la catedral de Terrassa amb un dels epílegs més tristos que es recorden en la política catalana. A la banqueta de Nicaragua s’esperava, feia anys, el sempitern aspirant Miquel Iceta. Col·laborador estret de José Montilla, a qui va acompanyar com a regidor de Cornellà en els primers passos que l’expresident va fer en la política com alcalde de la ciutat del Baix Llobregat, Iceta té molt més discurs que Navarro, i per descomptat que Montilla. Però el seu problema és el mateix del dimissionari Rubalcaba a Madrid: les seves peces oratòries normalment bones solen agradar als que estan ficats en política, però no traspassen ni la primera capa de l’epidermis dels votants que esperen una política diferent. A més, Iceta arriba sense marge en l’únic tema que li permetria intentar remuntar el vol, i que no és cap altre que el dret a decidir i la consulta del 9-N.
Qui sap si Núria Parlon, la jove alcaldessa de Santa Coloma i candidata durant unes hores a la primera secretaria, hauria intentat moure alguna de les parets mestres del PSC. És probable que en el seu pas enrere hi influís tant el vertigen pel moviment que proposava com la constatació que els suports que tenia de l’aparell eren fonamentalment per no canviar res. Diuen que Parlon practica l’esgrima. En el seu fugaç episodi com a candidata a la primera secretaria ha après fins a quin punt pot ser inútil un floret subtil contra navalles furtives que amb prou feines s’intueixen quan resplendeixen un instant en la penombra d’un passadís. Mentre Parlon se n’aparta –de moment, perquè el seu nom surt amb força, no sense un cert aire de tripijoc, com a candidata a la Generalitat–, Navarro busca feina –privada, diuen– i Iceta prepara el nou equip del carrer Nicaragua. Un altre mite francès, Charles Aznavour, ja nonagenari però en- cara dalt dels escenaris, com aquest dijous a Barcelona, té una cançó titulada Je m’voyais déjà, que explica la història d’un artista fracassat que va abandonar la seva província als 18 anys, amb el seu vestit blau més polit, pensant que ho tenia tot a favor i que, al final de la seva carrera, es lamenta que la vida no li donés mai una oportunitat, malgrat tenir més talent que d’altres que sí que van triomfar. “Mais un jour viendra, je leur montrerai, que j’ai du talent!”. Aprofitarà l’oportunitat, Iceta?