Els papers robats
La llengua, si no es fa servir correctament, desfigura la realitat i ens acaba convertint en estranys de les nostres pròpies vides. Ara resulta que el verb robar –diuen alguns– resulta ofensiu per parlar de segons què. A força d’eufemismes, potser arribarà el dia que tindrem la sensibilitat política i moral d’una esponja. Mentre això no passa, és digne de subratllar que el Govern espanyol ha decidit posar punt final al retorn a Catalunya dels documents que les tropes franquistes van robar als seus propietaris l’any 1939, en acabar la Guerra Civil. Perquè robar és prendre per la força allò que no és teu. Parlo del que es coneix popularment com a “papers de Salamanca”, atès que és en aquesta ciutat on hi ha l’arxiu oficial que guarda tots aquests materials d’organitzacions i particulars del nostre país.
El ministeri que dirigeix Wert va confirmar dimarts que no tornarà ni la meitat dels papers que reclama la Generalitat, emparant-se en una sentència del sempre impecable i admirable Tribunal Constitucional. El dar-
Ni el PP ni el PSOE han posat mai gaire zel a completar el retorn dels papers de Salamanca
rer lliurament de papers va tenir lloc el 20 de juliol del 2011. Segons el conseller Mascarell, les autoritats de Madrid han pres la decisió unilateralment i no hi ha hagut comunicació formal.
Ni el Partit Popular ni el PSOE han posat mai gaire zel en completar el retorn dels papers de Salamanca. És el típic afer que genera massa maror entre les parròquies dels dos grans partits, i ja se sap que val més no fer enfadar ningú. Si hi ha famílies, institucions, partits i associacions de Catalunya que no poden recuperar els seus documents i fotografies, que s’aguantin. Són coses d’haver perdut una guerra, diran els castissos i els fatalistes. Recordeu que un escriptor il·lustre –ja traspassat– va sortir un dia al balcó de l’Ajuntament de Salamanca i, davant d’una multitud molt esverada, no va tenir cap problema a cridar ben fort que “son vuestros por derecho de conquista”. L’home es va quedar tan ample i el van aplaudir de gust. Cal agrair aquesta mostra de sinceritat, que tenia una gran virtut: ubicava el problema en la seva exacta dimensió històrica.
El Parlament commemora l’Any de l’Exili Republicà, perquè fa setantacinc anys del final de la Guerra Civil. La Cambra catalana ha expressat “el seu reconeixement a totes les persones que van morir o van patir ferides, exili, presó o qualsevol tipus de repressió, i a llurs famílies, per haver defensat la legalitat i la democràcia, alhora que lamenta que encara no s’hagin reparat totes les conseqüències de la guerra i la dictadura franquista”. Entre aquestes amargues conseqüències, hi ha l’esmentat robatori documental que, entre altres coses, va servir, en el seu moment, per portar a terme la repressió contra els perdedors. No tornar aquests papers és perpetuar el concepte de victòria.