El lavabo utòpic
Els lavabos de certs locals de Barcelona acostumen a ser superiors tecnològicament als de Nova York
cos, si és el cas. Tant els de peu dret com els de repòs estan equipats amb unes cèl·lules fotoelèctriques molt precises. A diferència dels models primigenis, que disparaven l’aigua al mínim moviment de l’usuari, aquestes només s’activen quan hom fa un gest amb la mà molt concret, que recorda els fan els jedis quan volen persuadir algú.
A banda d’altres gadgets menors, també l’aigua de l’aixeta, el sabó, i l’assecador de mans funcionen foto-elèctricament i precisa. L’assecador de mans és el moment àlgid: té dues turbines de molta potència, per sobre i per sota de les mans, i te les asseca en un minut escàs.
Només lamento haver perdut els llargs tres minuts que fins ara necessitava per assecar-me-les. És un dels poquíssims moments de consciència en el qual m’és 100% impossible tenir el telèfon a les mans. M’era impossible desviar l’atenció del rum-rum espontani interior, ja fos trist, eufòric o simplement ataràxic. La fugida endavant que sempre és anestessiarse amb el mòbil, inclòs al lavabo, i el dessassoec de la companyia virtual quedaven anul·lats en aquells tres minuts i entrava en contacte no premeditat amb el mer serhi. Ara res, ara el lavabo utòpic m’ha pres aquest moment i, com totes les utopies, sento que em va robant la humanitat.
Feia temps que volia escriure sobre la diferència entre els lavabos públics de Nova York i de Barcelona. En establiments de preus equiparables, els de Barcelona són superiors tecnològicament. Contradint la nostra flaca escatològica, els lavabos de certs locals barcelonins, sobretot els de peu dret per a mascles, tendeixen a incorporar cèl·lules fotoelèctriques i sistemes antiesquitx. Potser s’explica per la presència del gegant Roca o d’una certa tendència catalana per la innocència. No ho sé. A Nova York, en canvi, en matèria de lavabos, no han sortit del segle XX.
El filòsof Slavoj Zizek té una conferència molt cèlebre (és a YouTube) i força idiota en la qual compara els disenys dels vàters alemanys (que qualifica d’analítics), francesos (revolucionaris) i americans (pragmàtics) a partir de la visibilitat de la deposició. Generalitza un pèl massa. Els lavabos que jo he visitat a Nova York tenen tota mena de dissenys i fins fa ben poc l’única característica comú que jo hi trobava era la seva antigor.
Però mentre no em decidia a contradir el filòsof, s’ha esdevingut una mena de revolució i ara és més senzill trobar-hi lavabos futuristes. Fa mesos que la premsa local publica reportatges sobre l’experiència evaquatòria en andròmines que ofereixen tota mena de conforts i serveis de control de les constants vitals i l’evolució de la salut.
Darrerament, a més, sóc usuari diari del lavabo de la nova biblioteca de la meva universitat. L’edifici crida l’atenció –si hi van de vacances, visitin-lo: 5a Avinguda amb el carrer 14–, per la seva seva aposta pel disseny (acull la facultat de l’ídem, de fet), i hi destaca el lavabo. És un lavabo utòpic. No cal que toquis res, més enllà del propi