Música per a l’alegria
Músic de jazz dels Estats Units HORACE SILVER (1928-2014)
La música “ha de portar alegria i felicitat a la gent i allunyar-la de les preocupacions”, va escriure a la caràtula del seu àlbum Serenade to a Soul Sister (1968) Horace Silver, un pioner del jazz hard-bop. Explicava així per què no hi havia referències a la política, l’odi o la ira en les seves cançons. Silver, nascut el 1928 a Connecticut, era d’origen capverdià per part de pare. L’aire tranquil de les illes de Cap Verd va calar en el seu caràcter. Preferia no anar de gira més de dos mesos a l’any per després poder descansar. “Vull tenir una llarga vida”,
En el seu hard-bop hi havia influències de Cap Verd, del blues i del gospel; “És com fer un guisat”, deia
va dir en una entrevista a The New York Times. Va morir dimecres passat a casa seva, a New Rochelle, a l’estat de Nova York, als 85 anys.
Silver era pianista, compositor i aviat es va convertir en líder de la banda. Les seves qualitats prodigioses el van acostar al famós saxofonista Stan Getz a començaments dels anys cinquanta. Silver s’havia mudat a Nova York i, davant la insistència de Getz, va tocar en un actuació única a Hartford, Connecticut. Silver només tenia 21 anys. D’aquesta única sessió en va sortir una banda que va funcionar diversos anys i amb la qual Silver va fer els primers enregistraments gràcies a Getz. Però el pianista va ampliar horitzons gravant amb altres destacats pioners com Lester Young i Coleman Hawkins. Les seves col·laboracions i enregistraments van crear escola i les seves influències s’han deixat sentir en el jazz cinc dècades més tard. Destaquen entre elles les seves col·laboracions amb Art Blakey, que van portar a l’influent àlbum de hard-bop Horace Silver and the Jazz Messengers, del 1955.
Encara que va acabar deixant els Messengers, Silver va continuar gravant una sèrie de fites amb la companyia Blue Note, amb la que va treballar durant gairebé trenta anys, fins al 1979. Són peces de referència, com Six Pieces of Silver, del 1956, i Blowin’ The Blues Away, del 1959.
D’una creativitat inesgotable, va ser mestre de jazzistes i era partidari de tirar una mica d’aquí i una altra d’allà per, al final, arribar a un resultat nou.
Entre aquests ingredients a priori aliens al jazz es trobava la música popular de Cap Verd, l’illa natal del pare de Silver. No en va li va dedicar una de les seves peces: Song for my father. Va incorporar a la seva música el blues i el gospel, va modernitzar el jazz mentre aquests sons transformaven altres gèneres com el rock ‘n’roll i el R&B.
La mescla l’apassionava. “És com fer un guisat”, va declarar Silver el 2003, en insistir en això d’una mica d’aquí i una altra d’allà... / Redacció