La llei del desig
Espanya no es va regenerar, va perdre la fam i va desaparèixer la passió
Ningú no hauria pensat abans de començar que la selecció espanyola dimitiria del Mundial amb només una setmana de competició. Ningú no s’ho hauria cregut, com va dir Vicente del Bosque en el moment més baix com a seleccionador i en un dels més complexos de la carrera com a tècnic. Té contracte fins al 2016 però no és segur que el compleixi. Està en ple període de reflexió. Ningú no va fer cas dels avisos que arribaven en forma de golejades en amistosos o en actuacions lamentables en partits per recaptar diners. I, el que és més greu, la repassada que va patir la roja a la final de la Copa Confederacions tampoc no va ser prou advertència. Hi van perdre simplement perquè el rival tenia més ganes de guanyar. Al Barcelona se li va apagar la màgia i van començar a continuació a sonar les alarmes a la selecció. Unes alarmes que no han pogut apagar ni els interna- cionals del Madrid, ni els testimonials de l’Atlètic ni els de la Premier League o el calcio.
La tornada d’Espanya al camp base a Curitiba, ennuvolada i freda com gairebé sempre, va ser poc menys que una prolongació del silenci i els gestos de cares llargues de la nit anterior. Han d’aguantar aquí fins al dia 23 per jugar contra Austràlia. Maleïda la gràcia i quina condemna. Però no els queda altre remei, com es va poder començar a comprovar ahir en un entrenament tètric. Cinc dies més per donar voltes
als perquès. Unes raons que Xabi Alonso va verbalitzar de forma més crítica que ningú en assenyalar que havien fracassat en l’intent de mantenir “la convicció i la gana perquè la quota d’èxit i de felicitat ja estava plena”.
Fins a 16 dels 23 convocats havien estat campions del món a Sud-àfrica i a les vitrines de molts d’ells hi llueixen Copes d’Europa, Eurocopes, Lligues i altres títols menors. Cap altre equip no acumula tants partits internacionals a les cames i tots els adversaris anhelaven que Espanya deixés el cim, com és normal.
Al Brasil l’eliminació va ser saludada amb descriptors com “maracanaço” (ja els va bé que l’apel·latiu serveixi també per a altres països), el final o “adiós” (escrit en castellà). Les portades estaven il·lustrades amb imatges de Casillas mirant a terra o d’Iniesta tocant-se el cap i marxant de la gespa. El desgast, el pas del temps, la pèrdua de l’entusiasme. L’anàlisi és coincident. Diu Mourinho que Espanya ha estat previsible, lenta i trista. Per una vegada ningú no porta la contrària al tècnic del Chelsea.
La selecció espanyola no va saber alimentar el desig, en la línia del que els ha succeït a altres campiones, i es va deixar pel camí les senyes d’identitat. El control de la situació, la competitivitat i la solidesa es van perdre sense remissió. Set gols encaixats en dos partits i un de marcat, de penal. Aquesta no és la campiona. L’han canviat per no canviar-la, per no sacsejar l’arbre, per prioritzar la jerarquia abans que el rendiment. La França de Zidane o la Itàlia de Cannavaro, Buffon i Pirlo van passar abans per aquesta situació i van haver d’esperar nous temps per aixecar el cap.
I és que és molt dur dir-los a uns campions que no poden defensar el ceptre en el torneig següent. És clar que ara resulta més dur recollir-ne els trossos fets miques de terra.
“Aquesta generació no mereixia acabar així”. Ho va dir Iker Casillas. Ho va repetir Fernando Torres. Hi va incidir també Sergio Ramos, que va demanar perdó i va sentenciar que no hi ha excuses. Però així acabaran l’etapa en la selecció Xavi Hernández o David Villa i qui sap si també decidiran acabar aquí pel que fa a
la roja veterans com Iker Casillas o Xabi Alonso. “Els finals de cicle sempre vénen amb les derrotes. Canviaran algunes coses”, va argumentar el migcampista del Madrid.
Amb tots aquests dies per davant al Brasil hi ha temps, com va assegurar Del Bosque, per pensar en el que ve a partir d’ara. Per a Espanya, tot ha estat diferent al Brasil que a Sud-àfrica. Fa quatre anys vivia més en contacte amb la realitat, afrontava les qüestions amb més naturalitat. Aquí s’ha comportat de manera molt aïllada i enclaustrada. Gairebé totes les seleccions a prop de la platja o en condicions caloroses, i Espanya, sola, per lliure, separada de l’ambient festiu del torneig. Ha estat la primera favorita del Mundial que ha quedat eliminada. Ja ho va dir Del Bosque fa unes setmanes, encara que després no prengués unes decisions d’acord amb el seu discurs: “Miro als ulls dels jugadors i ja no són els mateixos”.