Hondures-El Salvador, del camp a la batalla
No te metas en Honduras”. Era l’estiu mundialista i a la ràdio sonava aquella cançó horrorosa de les germanes Hurtado que deia “Viva España, vamos a ganar los Mundiales del 82...” i que acabava “...y si luego no ganamos pues tampoco pasa ná”. Des de feia dies l’avi Vivanco repetia, sempre en castellà, la cantarella del “no te metas en Honduras”, però el nen, amb nou anys, que ja sabia el que era una llanura, no atinava amb la hondura i no va entendre la gràcia fins molts anys després. Aquell Hondures 1-Espanya 1 va ser el primer partit dels centreamericans en una fase final. Després va arribar la del 2010 i la present. Encara no han guanyat ni un partit.
Tampoc no van vèncer aquell 27 de juny de fa 45 anys en una eliminatòria infernal contra El Salvador (3-2 en el desempat, camp neutral) que va servir com a excusa, com espoleta més aviat, de la sagnant guerra de les 100 hores, rebatejada com a guerra del futbol. Només va durar quatre dies però va fer entre 4.000 i 6.000 víctimes. Els dos governs s’acusaven d’estar rendits al castrisme en un context econòmic en què la indústria bananera dictava sovint l’agenda política, és a dir, la militar. La contesa no va esclatar pel 3-2 final d’aquell desempat sinó per la tensió social i el retorn massiu de salvadorencs al seu país (fugint de la violència prebèl·lica). L’arribada de tanta gent va atemorir el Govern que no tenia diners per alimentar tantes boques.
Tot això succeïa al pati de darrere dels Estats Units i a la zona d’influència de la per llavors ja consolidada revolució cubana, un pati que encara estaria ben animat durant dues dècades ben bones. El Salvador acabaria anant a Mèxic’70 on va rebre de valent: tres derrotes inapel·lables, 9 gols en contra i cap a favor.
Igual que a Sudàfrica 2010, on les dues Corees van coincidir per primera vegada en un Mundial (però no es van creuar), va passar a Espanya’82 amb hondurenys i salvadorencs. Tots dos havien firmat la pau de la guerra del futbol dos anys abans, el 1980, i ho havien fet, esclar, amb un partit. El fet curiós és que els salvadorencs, amb Mágico González al capdavant , es van classificar per a la fase final d’Espanya mentre el país estava en plena guerra civil (entre el govern avalat pels EUA i el Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional, amb el suport de Cuba, Nicaragua...). La seua participació en el 1982 (l’última fins ara) va ser històrica: unes altres tres derrotes i amb un gol a favor, el de l’honor en la molt deshonrosa derrota davant Hongria. Aquest 10-1 consta com la golejada més àmplia de tota la història dels Mundials. Quin mal.
Per la seua banda, Hondures també es va classificar per a Sud-àfrica en plena crisi política quan van enderrocar el president Manuel Zelaya el 2009 durant un viatge d’aquest a l’estranger en un estira-i-arronsa que va durar mesos. El bitllet dels hondurenys per al Brasil va arribar en pau... fins que França els va fer un 3-0 inapel·lable. És a dir que una derrota dels pupils de Luis Fernando Suárez davant els equatorians (també amb zero punts) suposaria un nou adéu. I no, tranquils, Hondures i l’Equador no comparteixen frontera.
Quatre mil morts en tot just quatre dies: es compleixen 45 anys de la guerra del futbol