Les velocitats del ‘Mariscal’
Un dels espectacles més grans que ha donat fins ara el Mundial del Brasil ha estat l’actuació de Pirlo davant la selecció d’Anglaterra. En un matx que es va jugar a un ritme trepidant, l’italià no només va sobreviure malgrat els molts anys que té, sinó que va ser el jugador més destacat. Defensivament va ser nul, quan algun anglès va fer un canvi de ritme a prop d’ell l’únic que va moure va ser el cap, com expressant que no arribava més enllà. I això ens obliga a preguntar-nos quines característiques i virtuts tenen aquesta mena de jugadors que en l’era de les tàctiques més evolucionades i de les preparacions físiques més extremes poden desenvolupar el futbol imaginatiu, clarivident i precís.
Espavilar-se enmig del camp és una tasca àrdua i complexa. Hi ha pocs espais i molts equips estan més dissenyats per desenvolupar el seu joc a través del robatori de la pilota en aquesta zona que no mitjançant la transició des de la seva àrea. Això vol dir que abans de rebre la pilota ja s’ha organitzat una batuda de contraris per treure-te-la. Però com en aquesta zona és on s’hauria de començar a donar sentit al joc, si es treu la pilota del damunt pressionat pel rival, poc joc ofensiu es generarà. A més, s’entén que com més ràpid evolucioni el joc més probabilitat es té d’agafar desprevinguda la defensa rival. En canvi, Pirlo, en comptes de moure’s amb la màxima velocitat, el que fa és anar més lent, retenint la jugada per després llançar la passada efectiva.
Si ho analitzem, entendrem per què és millor anar a poc a poc que no de pressa i d’aquesta manera arribar abans. Encara que aquesta afirmació s’allunyi totalment de qualsevol principi físic. Per això, el primer concepte que s’ha de complir abans de rebre la pilota és escanejar tot el terreny de joc. Així, encara que no pugui visionar certes parts del camp o de vegades cap, segons la pressió, tindrà al cervell tot el tauler i on és cada peça.
I si un té les peces i el tauler al cap, també hi té els espais buits que són la clau per a l’evolució de qualsevol jugada. I com que Pirlo sap que necessita temps per posar l’esfèrica en condicions de ser colpejada i sap on és el rival que el pressionarà, el primer que fa és un control orientat. Que vol dir dirigir-lo cap a aquella zona que provoqui que el pressionador quedi a contrapeu i on tingui espai per actuar amb comoditat. És com fer-se una autopassada per a la següent acció. Normalment, aquesta acció et permet superar una línia de l’equip rival i això automàticament fa que quedi fixada la línia següent. És a dir, si Pirlo és al centre del camp amb el centrecampista marcador i darrere d’aquest hi ha tots els defenses rivals, aquests no tindran cap dubte per mantenir la marca dels davanters.
Però si Pirlo amb el seu control ori- entat supera el marcador i queda encarat cap a ells, farà que els defenses mentalment entenguin que té dues possibles accions: o sortir a trobar-lo, o quedar-se amb la seva marca. I aquest primer dubte els fixa i durant unes dècimes de segon no estan fent ni una cosa ni una altra. Que és el que entendríem com quedar fixats.
Si en aquell moment Pirlo llança la passada a l’espai amb la precisió que ho acostuma a fer, la iniciativa queda a mans de l’atacant. Ell solet ha provo-
Analitzant Pirlo s’entén per què és millor anar a poc a poc que ràpid, i així arribar abans
cat que el defensa estigui aturat i que el davanter pugui anar a buscar la pilota en direcció a la porteria. És cert que una passada al primer toc com les que va fer Gerard donen velocitat al joc. Per això els davanters anglesos van poder gaudir d’alguns un contra un en el partit contra Itàlia. Però fins i tot sent passades extraordinàries, no fixen els defenses i per tant l’atacant sempre té un rival al damunt. Amb el Mariscal Pirlo no: amb ell al camp, el davanter només té espai per davant per a la següent acció.