La casa del deute
Aquesta setmana sembla que tots s’han posat d’acord. I per tots, em refereixo a autoritats financeres i economistes prestigiosos, preocupats per les dificultats de la recuperació a Amèrica i a l’àrea de l’euro. Perquè, malgrat les diferències entre els Estats Units i nosaltres, la veritat és que la situació de fons guarda, si més no parcialment, notables paral·lelismes. Després de l’acumulació de deute privat dels anys 2000, i l’esclat de la bombolla el 2007/08, el primer pas va ser la neteja dels balanços de la banca, contaminats per crèdits de difícil, o impossible, retorn.
Allà, cal reconèixer que els Estats Units van efectuar aquest procés amb promptitud i eficàcia. D’alguna cosa els ha de servir ser una Unió, en lloc de 17 països independents, com en el nostre cas. Però a Europa, finalment, la creació de la unió bancària ha imposat aquesta mateixa lògica, i el BCE està fent una feina de pressió sobre la gran banca europea que, d’acord amb les emissions de capital i de deute de l’últim any, sembla que estigui sanejant-se definitivament.
Però quan aquesta feina acaba, reapareix el problema. Què li passa al crèdit? Com és que no flueix, si els balanços bancaris ja estan nets de pols i palla? Ara s’assenyala la pressió dels reguladors, obligant la banca a elevar el seu capital. És el resultat, inevitable, de la falta de rigor anterior, que va conduir a salvaments bancaris a tot Europa, per cert, a càrrec dels contribuents.
Tot i això, estudis recents avalen una altra interpretació que, sense ser contradictòria amb l’anterior, em sembla més rellevant. Als Estats Units, els professors Atif Mian, de Princeton, i Amir Sufi, de Chicago, acaben de publicar un fantàstic volum ( House of Debt) en el qual assenyalen que el problema del creixement a Amèrica és més la dificultat de la reducció del deute de les llars que el sanejament bancari. Segons el seu treball, és la vulnerabilitat d’aquells el que dificulta un creixement sòlid del crèdit, i això perquè els seus demandants es veuen obligats a reduir un palanquejament excessiu.
Aquí, el Banc d’Espanya ha realitzat, al seu informe anual, un diagnòstic semblant. El creixement espanyol dels propers anys es veurà frenat per un endeutament elevat, i la reducció del qual, en un context de baixa inflació i reduït creixement, es fa més dilatada i difícil. Aquesta
Estem sortint, lentament, del pou de deute en què ens vam ficar pel nostre mal cap
és també l’opinió de Wolfgang Münchau, que, a la seva habitual columna del Financial Times, avisava fa només uns dies dels perills que afronten les economies del sud, entre les quals, lògicament, Espanya.
El que tenen en comú totes aquestes anàlisis és el recordatori, tremend, del que deixen al darrere les crisis financeres. A diferència de les recessions d’oferta (com va passar amb els preus del petroli als anys 70 i principis dels 80) o de demanda, les provocades pels excessos de crèdit acaben generant una situació molt més delicada i persistent. Perquè quan el que ha enfonsat l’economia és l’esclat d’una bombolla financera, és cert que el més urgent és restablir l’equilibri del sector financer. Obligant-lo a reconèixer deutes, aparcar crèdits incobrables en bancs dolents o, simplement, acceptant quitaments. Però, finalment, i després de la millora dels balanços bancaris, emergeix un sector privat, i el públic poc després, amb un endeutament elevat, que no ha desaparegut durant la crisi. I és aquí on som avui. Sortint, lentament, del pou de deute en què ens vam ficar pel nostre mal cap.