Maliki perd el suport dels seus aliats xiïtes, que demanen una gran coalició
El primer ministre iraquià és víctima del seu autoritarisme i extensa corrupció
Beirut. Corresponsal Mentre encara continuen els combats entre soldats iraquians i gihadistes entorn de la refineria petrolífera de Baiji –on els rebels afirmen haver fet caure dos helicòpters– i també al costat de l’aeroport de Tal Afar, el gran aiatol·là Al-Sistani, primer dirigent religiós xiïta, de gran força moral, ha fet una crida perquè es constitueixi un nou govern.
Després que la setmana passada va fer publicar la seva fàtua fent una crida a tots els iraquians, no només els xiïtes, perquè s’allistessin com a voluntaris a fi de combatre els milicians extremistes de l’EIIS, aquesta iniciativa política ha estat significativa perquè demostra l’extrema debilitat del primer ministre Nuri Al-Maliki, que fins ara ha governat gràcies al suport de l’Iran i d’aliats xiïtes com Al-Sistani.
L’aiatol·là Al-Sistani intervé en un moment d’extrema gravetat. La seva aspiració, segons ha dit ell mateix, és que es formi “un govern d’unitat nacional, capaç de remeiar els errors del passat”.
Maliki fa vuit anys que és al poder i el seu partit ha estat el més votat en les eleccions del mes d’abril passat. Necessita, tot i això, el suport d’altres forces per tenir una majoria parlamentària, i no sembla que ara pugui obtenirlo. El seu creixent autoritarisme li ha fet guanyar molts enemics, no només entre kurds i sunnites, sinó també entre els seus mateixos coreligionaris xiïtes. Ni tan sols sembla que tingui garantit el suport de Teheran.
Al-Maliki va comptar, al principi, amb el suport de l’Administració nord-americana però ha anat perdent el seu crèdit. El president Obama, en la seva resposta a la seva petició d’ajuda perquè bombardegi els gihadistes, li va demanar també un govern d’unitat nacional, advertint-li que els Estats Units no estan disposats a llançar una acció armada en profit “d’una secta iraquiana contra l’altra”. Una nova intervenció militar dels Estats Units provocaria conseqüències molt perilloses. La poderosa milícia que va encapçalar Moqtada Al-Sadr, amb la seva brutal acció tant contra els extremistes sunnites com contra els marines nord-americans, podria renéixer entre aquestes ruïnes de sang, exacerbant la lluita entre sunnites i xiïtes.
L’Iran, per la seva part, que va veure com la seva influència s’estenia per la república iraquiana després de la derrota a l’hivern del 2003 del règim de predominança sunnita de Saddam Hussein, encara ajuda Al-Maliki políticament i militarment. L’exacerbació dels combats entre gihadistes, soldats de l’exèrcit i milicians xiïtes, ha provocat que diversos milers de guerrillers iraquians de la comunitat xiïta que van anar a la veïna Síria a donar suport al president Baixar al-Assad
Els gihadistes encara lluiten contra l’exèrcit pel control de la refineria de Baiji
en la seva lluita contra els insurrectes, i davant tots els grups sunnites més integristes i fanàtics, i a protegir llocs sants de la seva comunitat, com el venerat santuari de Saida Zeinab, popular centre de pelegrinatge als afores de Damasc, han tornat al seu país en conèixer la crida del gran aiatol·là Al-Sistani per reforçar als seus coreligionaris.
En aquesta confusió diabòlica, per sobre de la llarga i desèrtica frontera entre Síria i l’Iraq, rebels sirians en guerra contra el govern de Damasc van establir combat amb els gihadistes de l’EIIS a les ordres d’Abu Bakr al-Bagdadi. Aquestes lluites fratricides, ja habituals entre els mateixos militants de la insurrecció que volen enderrocar Al-Assad, han convertit en un infern les zones que dominen a Síria i l’Iraq.
A Beirut, al barri de Hamra, al veí hotel Napoleó, la policia ha detingut 17 homes sospitosos de pertànyer a una cèl·lula dorment gihadista que es creu que planejava la mort del president del Parlament, el xiïta Nabi Berri. I a la carretera de Beirut a Damasc,un atemptat suïcida contra un control de l’exèrcit va estar a punt de matar el general Abbas Ibrahi, cap de la seguretat general. El Líban és un país vital per l’equilibri de la regió però a hores d’ara sense futur.