“És l’hora que Amèrica Llatina creixi”
Enrique Iglesias, exsecretari general iberoamericà
Pocs com Enrique Iglesias coneixen els processos llatinoamericans des d’una perspectiva tan llarga, els seus 42 anys de tasca internacional com a secretari executiu de la Cepal (1972-1985), canceller de l’Uruguai (1985-88), president del Banc Interamericà de Desenvolupament (1988-2005) i de la Secretaria General Iberoamericana (2005-2014). Ara, aquest uruguaià nascut a Astúries el 1930 viu entre Madrid i Montevideo, i ahir a Barcelona va promoure les inversions a Amèrica Llatina a invitació de Casa Amèrica Catalunya. La seva visió del subcontinent és tan encoratjadora com la victòria de l’Uruguai sobre Anglaterra en el Mundial del Brasil.
“A Amèrica Llatina s’està produint una profunda transformació en l’àmbit econòmic, el social i fins i tot el polític –afirma–. La primera dècada del segle va demostrar que hi havia una capacitat de creixement important. Els països havien après a portar la seva macroeconomia de manera raonable. El cicle xinès, especialment als països exportadors de matèries primeres, va ser un impacte molt important. A més, no teníem una banca tan exposada com la dels països desenvolupats a les aventures financeres. Tot això va atreure la inversió estrangera. Es va reduir enormement el deute extern i hi va haver millores socials. Hem descobert que reduir la pobresa no és tan complex; és molt més complex reduir la desigualtat. Amèrica Llatina va reduir la pobresa del 48% al 27%, i això és un èxit important”.
Però es continua depenent de les matèries primeres, de la desacceleració xinesa i la crisi europea, ara mateix? Hi ha vulnerabilitats importants. La conjuntura està canviant: el creixement xinès ja no és del 10% sinó del 7,5%; el descens de preus de les matèries primeres, i el fet que Europa ha deixat de ser un factor d’estímul per a les exportacions. Cap país no ha de somiar que pot desenvolupar-se només a partir de matèries primeres. És l’hora que Amèrica Llatina ha de créixer amb les seves pròpies cames, i fer del mercat intern i del creixement cap a endins el gran puntal de desenvolupament.
Això implica reduir la desigualtat. Exactament, i la pobresa; perquè significa augmentar el consum. No n’hi ha prou d’exportar. Si fos així, els països petroliers serien superdesenvolupats, i no és així. Som conscients que per continuar creixent s’ha de fer amb productivitat. Primer, amb reformes internes i la reforma de l’Estat. Un altre tema central és que hem de tenir una estratègia clara d’integració regional. Jo he estat integracionista tota la vida, i avui molt més. El món s’està fragmentant, i navegar amb la regió unida ens faria bé. Tenim en l’experiència de la integració una enorme frustració; ens vam posar objectius que són punt d’arribada i no punt de partida.
Per fi hi ha cert grau d’estabilitat política i d’harmonia entre diferents règims... S’ha desenvolupat una certa capacitat de diàleg. Hi ha una capacitat de negociar i de conviure en la diversitat, tant en l’aspecte polític com en l’econòmic.
Té confiança en el procés de pau de Colòmbia? Molta. Aquesta gran aposta que ha fet el president Santos per la pau mereix un gran respecte i un gran suport internacional.
Veneçuela té sortida? N’ha de tenir. Cal un acord entre les dues grans parts en què està dividida l’opinió pública. Aparentment s’estan fent esforços en aquest sentit, i els països de l’Unasur hi han fet una contribució important.
Se salvarà de l’atac dels fons voltor, l’Argentina? És molt lamentable que la comunitat financera internacional no hagi pogut establir una mica d’ordre en aquests buits legislatius que permeten l’acció especulati- va d’aquests fons contra els països. Hi han d’intervenir l’FMI i el G-20. Alguna cosa s’està fent: els nous contractes d’emissió de bons cobreixen aquest tipus de riscos, però en els anteriors no va ser així, cas de l’Argentina.
La reducció de la desigualtat per generar creixement passa per l’educació. El que està fent l’Equador o comença a fer Xile és el camí? L’Equador està fent una política molt important d’expansió del sistema educatiu que és excel·lent. I passa el mateix en el camp del desenvolupament econòmic. Xile també està revisant el seu sistema educatiu, i amb un fet notable: els estudiants van sortir a reclamar qualitat en l’educació. L’Uruguai també està pensant seriosament en la reforma del sistema educatiu.
El seu president, José Mujica, atreu l’atenció del món... És una figura molt respectable,
AVENÇOS SOCIALS “Hem descobert que és més complex reduir la desigualtat que la pobresa” UN URUGUAIÀ, UN ARGENTÍ “Mujica i el papa Francesc toquen fibres de les quals la política no se sol ocupar”
és un exemple d’una austeritat en què creu. És molt honest respecte a la seva pròpia vida, i això el fa respectable a tot arreu. Ha tingut aquesta consideració pels temes globals, sobre el consumisme, els recursos naturals... Tot això el col·loca en un pla dels temes moderns que a la gent jove li importen.
Mujica des de l’esquerra i Francesc des de l’Església ofereixen el mateix missatge. I són un uruguaià i un argentí... Sacsegen temes que la consciència ha de tenir en compte. Són missatges que la gent jove absorbeix amb enorme avidesa. Es va veure amb el Papa a Rio de Janeiro i es veu en Mujica: toquen fibres de les quals la política de cada dia no se sol ocupar.