Un rei per als republicans
Philippe Nourry, periodista i notable hispanista francès, va escriure en els anys vuitanta un llibre sobre el Rei amb el suggestiu títol de
Joan Carles I, un rei per als republicans. L’obra, traduïda després al castellà (Planeta, 2004), donava una visió exterior sobre el paper del Rei com a factor de reconciliació i com a garant dels valors
republicans, és a dir, aquells principis democràtics que arrenquen de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. L’obra de Nourry, amb qui vaig coincidir en la meva etapa de corresponsal a París –recordo un sopar a casa seva amb el pintor català Xavier Valls, pare de l’actual primer ministre–, va contribuir a divulgar la tasca del rei d’Espanya a la França republicana, fins al punt que Joan Carles I va ser hoste d’honor al sancta sanctòrum de la República. En
D’Europa estant, una monarquia parlamentària casa amb els cànons democràtics i el model d’Estat de benestar
concret, el gaullista Philippe Séguin, llavors president de l’Assemblea Nacional, va prendre la decisió de convidar el Rei a intervenir en el plenari, una prerrogativa que està vetada al president francès: des de la III República (1870) el president es comunica amb el Parlament mitjançant missatges escrits que llegeix el president de la Cambra. Aquesta tradició és l’antídot al cop d’Estat de Lluís Napoleó Bonaparte –president electe per sufragi universal– que el desembre del 1851 va dissoldre l’Assemblea, va posar fi a la II República i va proclamar el segon imperi.
Del caràcter insòlit d’aquell acte en van donar compte les cròniques, entre les quals la que va publicar La Vanguar
dia (8/X/1993), i els arxius del Parlament francès, que només recollien un precedent: la intervenció del president nord-americà Woodrow Wilson, el 3 de febrer del 1919, al final de la Primera Guerra Mundial. He buscat al meu arxiu els textos dels discursos de Philippe Séguin i Joan Carles I, dues peces que avui formen part de l’antologia de les relacions franco-espanyoles. Séguin –un gaullista de matriu social i jacobina– no va escatimar elogis al Rei, del qual va dir que encarnava “un model de democràcia jove i brillant”, i una Espanya que “sorprèn el món”: “Som testimonis i veiem amb admiració les iniciatives preses pel vostre país, en particular en els últims mesos. Va ser a Madrid, el 30 d’octubre del 1991, on es va obrir la Conferència de Pau de l’Orient Mitjà; va ser a Sevilla on es va inaugurar, el 20 d’abril del 1992, l’Exposició Universal; va ser a Barcelona on es van obrir poc després, el juliol del 1992, els Jocs Olímpics, l’organització i desenvolupament dels quals van ser saludats a tot el món com un èxit excepcional”.
Joan Carles I, en el seu discurs en francès, es va reclamar hereu dels valors republicans, en línia amb el títol del llibre de Nourry, i va dir que trobava en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà “una font permanent d’inspiració”. El Rei, en cita d’Alexis de Tocqueville, va recordar que “les idees de França no han triomfat a Europa i al món com a franceses, sinó precisament com a universals”. “Des de la unitat que simbolitza la monarquia que encarno, Espanya ha retrobat i aprofundit la riquesa de la seva diversitat, el pluralisme de les cultures nacionals (sic) que constitueixen la seva identitat històrica”, va dir el Rei en resumir la seva tasca fins aquella data. En el seu discurs, d’alt contingut polític, destaquen dues constants més: la vocació europeista –“la frontera no és un límit: és una gran finestra oberta”, va afirmar en citació de Josep Pla– i la defensa de l’alteritat –“França només és ella mateixa quan és portadora d’una part de l’esperança del món, va dir André Malraux... Ser portador d’una part de l’esperança del món per ser un mateix; això vol dir que cal ser alhora un mateix i l’altre”–.
Aquell discurs de Joan Carles I a l’Assemblea Nacional, de mitja hora de durada, va ser seguit a la tribuna de convidats per Jorge Semprún, Robert Badinter, Paco Rabanne, Pierre Joxe... A l’hemicicle destacava la presència de l’expresident Valéry Giscard d’Estaing, de l’ex-primer ministre Raymond Barre o de Jean-François Deniau, ex- ambaixador a Madrid, i l’absència dels diputats comunistes, excepció feta de François Asensi, nascut a Santander i fill d’un combatent republicà exiliat a França, i de dos parlamentaris més del seu grup. En tot cas, aquella visita d’excepció es va encarregar de corroborar que, vista des de França, la monarquia parlamentària espanyola –la forma política d’Estat que recull l’article 1.3 de la Constitució– casava amb els cànons democràtics europeus i que el Rei havia exercit de manera notable el seu paper d’àrbitre i moderador de les institucions (article 56.1).
A més a més, d’Europa estant, l’Estat social i democràtic de dret (article 1.1 de la Constitució) s’havia anat concretant a Espanya amb un desenvolupament creixent de l’Estat de benestar. No era tampoc cap novetat: el paradigma del model social europeu, encarnat pels països nòrdics, havia estat possible sota el paraigua de monarquies parlamentàries (aquest és el cas, tret de Finlàndia, de Suècia, Noruega i Dinamarca). En resum, i com mostren les estadístiques mundials sobre la qualitat i transparència de les democràcies, són aquestes monarquies nòrdiques les que encapçalen el rànquing en contrast amb repúbliques que estan a la cua (és el cas de la República Popular Democràtica de Corea).
Cuando se jodió lo nuestro, es pregunta Arturo San Agustín en el títol d’un llibre recent sobre l’anomenat procés català. La pregunta val també per a l’actual crisi sistèmica espanyola. En tot cas, la resposta no s’ha de buscar en el dilema monarquia-república, sinó en la qualitat de la democràcia. El nou Rei d’Espanya té en aquell discurs del seu pare a l’Assemblea Nacional francesa algunes pistes per completar el full de ruta que va perfilar dijous.