El Borbó reformador
Felip VI recupera un quadre de Carles III, prototip del monarca il·lustrat del segle XVIII, per decorar el seu despatx
Un quadre de Carles III, prototip del monarca i del dèspota il·lustrat del XVIII, “el millor alcalde de Madrid”, presideix des d’ahir el despatx de Felip VI, l’últim dels seus descendents que han accedit al tron d’Espanya. Segons la historiadora Carmen Iglesias, que va ser professora d’història i humanitats de Felip, Carles III és un dels monarques favorits del nou Rei d’Espanya, que valora especialment les expedicions científiques patrocinades pel Borbó reformador per antonomàsia. La més audaç d’aquestes singladures la va dirigir Alejandro Malaspina, gairebé una volta al món a través dels encara amplis dominis espanyols a Amèrica, Àsia i el Pacífic, que va actualitzar el catàleg de coneixements en matèries llavors i ara estratègiques com la geografia i la botànica.
La tela, un oli pintat per Anton Rafael Mengs cap al 1761, pertanyent a la col·lecció reial i habitualment exposat al Prado, ha substituït la de qui va ser germà de Carles III, Felip I de Parma, duc de Parma, nen, obra de Jean Ranc. Aquest retrat presidia el despatx del rei Joan Carles i, de fet, havia substituït el de Carles III en ser traslladat per a una restauració. Així que Carles III i Felip I s’han succeït dues vegades al despatx del Rei, i, ara, en ple procés de relleu dels inquilins reals de l’estança. Però, curiosament, també es van succeir tots dos una vegada en vida. Va ser en terres d’Itàlia. Carles i Felip eren germans, dos dels set fills de Felip V i Isabel de Farnesio, amb qui es va casar en segones núpcies el fundador de la dinastia dels Borbons espanyols. Abans de ser rei d’Espanya, Carles III va ser duc de Parma, on el va succeir el seu germà Felip en accedir aquell a la doble corona de Nàpols i Sicília, amb els noms de Carles VII i Carles V, respectivament, que va detenir entre el 1734 i el 1759. La política d’aliances dinàstiques va fer que d’una manera indirecta passessin a ser regits de nou per monarques hispànics els antics dominis de la Corona d’Aragó a la Mediterrània i la penín- sula italiana, perduts després del tractat d’Utrecht (1713) –no només els catalans van ser derrotats en la guerra de Successió, conflicte que a més d’unificar la planta dels regnes peninsulars va remoure la de tot Europa–.
Amb tot, i a la mort del seu germanastre el rei Ferran VI –únic supervivent dels quatre fills del primer matrimoni de Felip V, amb Maria Lluïsa Gabriela de Saboia–, Carles va haver d’abandonar Nàpols, es diu que amb gran tristesa, per ocupar el tron d’Espanya. Qui sap si aquesta malenconia li va servir d’estímul per convertir-se en el monarca que més empreses reformadores va impulsar a l’Espanya del XVIII, començant, esclar, per Madrid. Assistit per arquitectes italians i francesos, Carles va voler fer de la capital l’aparador de les reformes que va estendre a tot el regne. D’aquí ve la dita “El millor alcalde, el Rei”, en un temps en què el reformisme monàrquic emergia a Europa com la tercera via entre l’immobilisme de l’aristocràcia i la puixança d’una burgesia radicalitzada que, en estreta aliança amb les masses populars, acabaria prenent la Bastilla. Doscents anys després, dos antics revolucionaris, Ana Belén i Víctor Manuel, van fer un hit de la Puerta de Alcalá, amb Carles III –i el seu lacai– inclòs.
A la resta del regne, la tasca reial va incloure des de la promoció d’obres públiques fins a la repoblació interior –els pobles nous de Sierra Morena o de l’Ebre–, la creació de societats econòmiques o la protecció de les costes mediterrànies davant l’assetjament de la pirateria. D’aquesta mirada a la Mediterrània es va beneficiar el comerç català, que, a partir del decret de liberalització del 1778, i per primera vegada des dels temps dels Reis Catòlics, va poder, per fi, accedir de manera directa al negoci dels ports americans, fins aleshores reservat als mercaders castellans. Al comerç sí. Però no tant al poder. Va ser també en temps de Carles III, en concret a les Corts unificades del 1760, quan els catalans –al costat dels aragonesos, els valencians i els balears, és a dir, els representants dels antics territoris de la Corona d’Aragó– van presentar el seu primer memorial de greuges a la monarquia borbònica, titulat Representación. No entenien aquests diputats per quina raó si els decrets unificadors de Nova Planta els havien fet espanyols a tots, no hi havia catalans en càrrecs públics a Castella, com sí que passava al revés. I proposaven de recuperar els furs i drets abolits el 1714, considerant que la varietat en absolut no era incompatible amb la unitat representada pel Rei. Carles III, anomenat també el Polític, no els va respondre. I van continuar al mateix lloc.