Es pot rellançar, l’esquerra?
Les recents eleccions europees han subratllat la crisi dels partits clàssics, de manera que esquerra i dreta juntes no arriben a obtenir la meitat dels vots, mentre que prosperen el populisme i el nacionalisme d’extrema dreta, i l’abstenció massiva apunta a les mancances de l’oferta política. Aquesta crisi marca, en molts aspectes, el declivi de les formes tradicionals de l’acció política. És, potser, més accentuada a l’esquerra en la mesura que els grans models de referència del passat o bé estan desqualificats –el comunisme– o bé debilitats, com la socialdemocràcia en les seves diverses variants. És a dir que, arribats a un punt, la idea de l’esquerra, per si mateixa en dificultats, ¿deixarà de trobar les modalitats de la seva expressió institucional? Alguns senyals ens conviden a moderar el judici.
A Espanya, el socialisme es va enfonsar amb José Luis Rodríguez Zapatero, impotent davant una crisi econòmica especialment aguda. El moviment dels indignats o 15-M pretenia situar-se, al principi, com més lluny millor d’un sistema polític totalment desacreditat, a l’esquerra però també a la dreta; no obstant això,amb les eleccions europees ha suscitat l’aparició d’una força política, Podem, que el prolonga i el converteix en una variant inscrita en el joc constitucional. Podem esbossa el que podria constituir un primer model de sortida de la crisi política: l’aparició de nous protagonistes, que fan política d’una altra manera, pensen i actuen d’una altra manera, amb categories noves. Virulentes crítiques procedents de protagonistes polítics clàssics apunten en direcció a aquest partit i al seu líder, Pablo Iglesias, i no s’equivoquen: hi ha un qüestionament i un esbós de renovació radical del sistema espanyol que es juguen fora de la vella esquerra.
A Grècia, la sorpresa va venir de Syriza. Es tracta d’una esquerra dins de l’esquerra; dit amb més precisió, d’una coalició radicalitzada que en un context de notable crisi econòmica capitalitza el descontentament associat a la política d’austeritat, imputada al seu torn a Europa. A diferència d’Espanya, la força que emergeix a l’esquerra reactiva un vell component del sistema en lloc d’inventar una novetat qualsevol.
A Alemanya, l’esquerra socialdemòcrata, l’ancoratge de la qual en la societat, sobretot a través dels sindicats, continua sent més real que el d’altres forces d’esquerra a Europa, ha decidit participar en una aliança amb la dreta, i amb això ha donat la imatge d’un model no arrossegat per les dificultats d’aquests temps.
Finalment, a Itàlia, una esquerra descomposta i impotent durant molt de temps troba amb Mario Renzi l’ocasió de procedir a un aggiornamiento impressionant. L’estil, categories de pensament, mètodes i contingut es renoven i, per això, l’esquerra italiana és reactivada.
Així, el paisatge de l’esquerra a Europa porta a una apreciació prudent, però que es pot il·lustrar amb les experiències que acabem d’evocar. I tampoc no hi ha motiu per excloure la possible consideració de diverses formes de supervivència o de reactivació, fins i tot de descobriment.
El mal alumne de la classe, en aquest cas, és França. En aquest país, els conflictes socials, amb els Gorres Vermelles, els ferroviaris de Sud-Rail i de la CGT o certs docents obeeixen a protagonistes socials que disposen de recursos defensius, categorials o corporativistes per frenar les reformes, i no a les categories socials més vulnerables o més durament mal- tractades per la crisi econòmica i social. Més enllà, les tensions socials i una exasperació difusa són dominades per la inquietud i la desconfiança, i no per visions del futur. Les protestes culturals més significatives procedeixen de la dreta, i s’ha pogut constatar en ocasió de les manifestacions contra el matrimoni per a tothom. L’esquerra dins de l’esquerra no arriba a mobilitzar amplis sectors de l’electorat: Grècia no pot servir d’exemple. Finalment, sense arrelament social, el Partit Socialista francès trigarà a governar amb una dreta no comparable a la seva homòloga alemanya i que no dóna cap senyal de renovació susceptible de fer pensar en l’experiència italiana.
L’esdevenidor polític de França sembla que depèn de la reproducció del poder instal·lat en l’actualitat. Com més serra les dents la majoria socialista per seguir les exigències del poder tal com hi convida el primer ministre, Manuel Valls, menys ofereix la imatge de poder transformar l’esquerra i de reil·lusionar-la. I si, per exemple, diputats de la majoria es neguen a votar com vol el Govern, més oberta i expedida queda la via a la irresponsabilitat i al Front Nacional. Per això el futur sembla que no té sortides, l’esquerra no pot ser el que el Govern pretén que és i, en realitat, cal parlar d’una elit el rumb de la qual descansa sobre una aposta econòmica que no és precisament d’esquerres i sobre una concepció de la gestió de dalt a baix, tècnica, duta a terme a la mercè de les pressions socials que sorgeixen aquí i allà segons les inflexions de naturalesa política.
No és pas menys paradoxal observar com països en dificultats econòmiques molt més grans que les de França, començant per Espanya, i fins i tot Itàlia, intenten, a diferència de França, pistes de renovació política. El represa de la il·lusió de l’esquerra i, per què no, també de la dreta, no és impossible, i res no impedeix de considerar la possibilitat que es redescobreixin maneres de fer política, categories intel·lectuals per pensar la societat i orientar l’acció, mètodes, estils nous, fins i tot en els casos que la situació social i econòmica es presenta sota una perspectiva dramàtica.