Segundo Serrano Poncela, us sona?
Només un home amb la història de Serrano Poncela podia escriure aquesta frase: “Recordar és deixar de viure”
Si tot escriptor, bo o dolent, és un exemplar únic, el cas de Serrano Poncela arriba al nivell d’incommensurable. Fa anys que tracto de trobar un motiu per parlar d’ell i ara, gràcies a l’audàcia temerària d’una editorial tan modesta que només ha publicat dos llibres, acaba d’aparèixer ni més ni menys que La raya oscura (Editorial Comba). Un conjunt de cinc relats editats per primera vegada a l’exili. Una autèntica passada literària. Pel seu castellà ric, precís, brillant, que d’haver estat llegits en el seu temps ens haurien estalviat tanta llauna insubstancial i presumptuosa. Però era impossible perquè Serrano Poncela estava aleshores a Puerto Rico.
Per on comencem, pel principi o pel final? Perquè el final sempre es refereix a la literatura, però els començaments sempre rauen en la puta vida. Sobre Serrano Poncela recauria la responsabilitat de la matança de Paracuellos de Jarama. Això que ell, bon coneixedor del llenguatge castís, hauria denominat “comerse el marrón”. I no era un marró qualsevol, sinó haver programat l’execució, sense judici i amb cuneta, de 2.500 dretans –les xifres més benèvoles diuen entre 2.000 i 2.500– detinguts en els primers dies de la Guerra Civil. El fet més vergonyós del bàndol republicà. Va començar el 7 de novembre i va arribar fins al 3 de desembre, així que anaven fent sacas de les presons madrilenyes.
Situem-nos-hi breument. Madrid l’octubre del 1936 era la capital a punt de caure en mans de l’enemic –el Govern republicà s’havia traslladat a València– partint del que el menyspreable general Queipo de Llano denominava les “cinc columnes”, quatre de militars i una “cinquena” de partidaris de la revolta, ocults en la ciutat. No hauria calgut aquesta provocació perquè la cacera al “quintacolumnista” servís per a una repressió que ompliria les presons d’uns 8.000 suposats –en altres casos convictes i confessos– enemics de la República. Fugit el Govern republicà, el poder va quedar en mans d’una Junta de Defensa, presidida pel general Miaja.
I aquí és on entra un jove dirigent socialista, llicenciat en Filosofia i Lletres, nascut a Madrid, que du per nom Segundo Serrano Poncela. Forma part de les JSU, les Joventuts Socialistes Unificades, que seran en general més comunistes que socialistes, com va ser el cas de Serrano Poncela que s’afilia al PCE amb prou feines començada la guerra. A ell se li encarrega la Direcció de Seguretat, sota el comandament del responsable d’Ordre Públic, Santiago Carrillo, i del seu segon, José Cazorla. La revolució bolxevic i la seva prolongada guerra civil havien convertit en una obvietat tàctica, elaborada per Trotski i aprovada per Lenin, i mai escrita, que quan una ciutat estava en perill de ser presa per l’enemic i les presons estaven plenes de candidats a engrossir-ne les files, el millor i el més ràpid consistia a liquidar-los a tots. És veritat que la pràctica ja venia de lluny encara que no em consta que fos a Clausewitz.
L’octubre del 1936 ja resideixen a Madrid personatges veterans de l’exèrcit i de l’espionatge militar soviètic –Berzin, Gorev, Orlov– i espanyols com Pedro Checa (és cognom real, no sobrenom), estrictes executors de les males arts de la guerra. Que un Carrillo de 21 anys i un Serrano Poncela de 24 fessin el que els “experts soviètics” els van indicar sembla una obvietat, però els executors, els que van donar les ordres, van ser ells i la seva empremta va quedar en el quilòmetre 18 de la carretera Madrid-Alcalá de Henares. Ara bé, deixem aquí la guerra i passem a la història personal.
Santiago Carrillo, com hauria de passar-li posteriorment amb Fernando Claudín o Jorge Semprún, o tants altres que la gent amb prou feines coneix, sentia una atracció inusitada cap a qualsevol persona culta i brillant que hagués tingut els estudis que ell no va tenir. Després els liquidava per aquest mateix motiu. Segon Serrano Poncela va ser un més, potser el primer. Santiago l’admirava. Però va esclatar allò de Paracuellos de Jarama, les denúncies internacionals, la perplexitat del Govern republicà que no estava al corrent de res (ho van anar a explicar Carrillo i Serrano Poncela a València a un Largo Caballero literalment desolat)… Paracuellos va ser el recurs propagandístic que va fer servir Franco i els seus afins fins a la seva desaparició. I va caldre trobar un boc expiatori, tasca en la qual Carrillo tot just començava, però en què s’acabaria convertint en un expert.
La poca gent que encara viu i que va tractar Serrano Poncela coincideix en dues coses: el seu menyspreu envers les relacions socials, per més que tenia una conversa brillant per la seva agudesa, i demostrar sense reticències una molt peculiar misantropia. No és estranya ni una cosa ni l’altra. Primer, el seu cap tenia preu. Els nous comunistes que ja van acaparant el PCE li fan la vida impossi- ble després de la carta a la direcció del partit que els denuncia i els abandona. No cal dir el que hagués significat per al franquisme victoriós agafar-lo viu.
Haurà de marxar al pitjor lloc de l’exili americà, Santo Domingo, territori dominat pel sàtrapa Rafael Leónidas Trujillo. Té per companys de diàspora el senyor Vicente Llorens, bo i savi, el pintor Vela Zanetti i un dels personatges més interessants del nacionalisme basc, Jesús Galíndez, que morirà el 1956 assassinat per sicaris de Trujillo.
A Santo Domingo comença la tasca intel·lectual de Serrano Poncela. Professor de Lletres a la universitat, emprèn primer una volta pel seu món cultural: Unamuno, Antonio Machado, i fins i tot els clàssics castellans, als quals dedicarà diversos textos. Després, pel que s’hi jugava, aconsegueix plaça com a professor a la Universitat de Puerto Rico. És el moment de la literatura, amb llibres de relats tan bonics com La raya oscu
ra, que és el que ha donat peu a aquest article.
A Espanya no comença a aparèixer fins als anys seixanta com a personatge del món literari, gairebé sempre reduint el seu nom per despistar. Publica alguna cosa a les revistes Insula i Papeles de
Son Armadans de Camilo José Cela, però com assenyalarà Max Aub, un altre exiliat a Mèxic, quan visiti Espanya per primera vegada des de la guerra, el 1969, “nosaltres, en l’exili, crèiem que publicar a
Insula o Papeles de Son Armadans significava que ens llegien a Espanya, que coneixien almenys la nostra existència” (cito de memòria), però eren publicacions per a hispanistes i quatre gats de tertúlia il·lustrada.
Habitación para hombre solo, que li va publicar Barral el 1963, és una novel·la important i insòlita en un moment en què la literatura espanyola no acaba de sortir del terreny pedregós del realisme, per més que tot just havia aparegut
Tiempo de silencio, de Martín Santos, que ho trastornarà tot. El llibre de Serrano Poncela no té res a veure amb Martín Santos, però avança una altra literatura que no tindrà continuïtat fins gairebé una dècada més tard. Va ser un fracàs editorial per a Seix Barral, com ho havia estat Un olor a crisantemo, el 1961; un títol tan seductor que el van tornar a repetir el 1972 i que encara es pot trobar amuntegat a un euro en les llibreries de saldo.
L’última obra seva que vaig llegir, fins aquesta troballa de La raya oscura, va ser
El hombre de la cruz verde (1970), una novel·la sobre la por i la passió, i sobretot el poder del Poder. Un al·legat contra les Inquisicions, on apareix aquesta frase que només un home amb la història de Segundo Serrano Poncela podia escriure: “Recordar és deixar de viure”.
La seva última residència d’exili va ser la Universitat de Caracas, on va morir un 9 de desembre del 1976. M’explicava el polític i després diplomàtic Raúl Morodo, que a Veneçuela li havia demanat que fes alguna gestió perquè el deixessin venir a morir-se a Espanya. Tenia 64 anys! Va parlar amb el ministre de Governació, Martín Villa, que a la pregunta de si Serrano Poncela podia tornar a Espanya, va respondre secament: “No”.