Juncker o no Juncker
El Consell Europeu, integrat pels caps de Govern de la Unió Europea, es reuneix dijous i divendres de la setmana entrant. El punt principal de l’ordre del dia és la designació del president de la Comissió Europea. En principi, la decisió no hauria de ser difícil. Hi ha hagut unes eleccions i hi ha hagut un guanyador. Però no és segur que els caps de govern arribin a un acord.
Una de les coses que fan més difícil entendre la política europea és que Brussel·les viu en un procés constituent continu. Qualsevol mesura té efectes directes sobre la qüestió que es tracta i, a la vegada, indirectes sobre el paper de cada institució. Tot crea un precedent, i per tant, abans de prendre una decisió, cal saber quines conseqüències tindrà pel joc de les institucions.
Això s’està veient ara amb l’elecció del president de la Comissió Europea. El tractat de Lisboa diu que el Parlament Europeu elegirà el president de la Comissió sobre la base d’una proposta formulada pel Consell Europeu tenint en compte els resultats de les eleccions europees. Com que els partits es van posar
Cameron juga fort: el nomenament de Juncker podria dificultar que el Regne Unit continuï a la Unió
d’acord per designar candidats, ara seria lògic demanar al candidat del partit guanyador que miri d’aconseguir el suport de la cambra. Aquest candidat es diu Jean-Claude Juncker i pertany al grup conservador. Fa uns quants dies, el seu adversari, Martin Schulz, que va quedar segon, va oferir-li el suport del grup socialista amb la condició que el programa inclogui un relaxament de la política d’austeritat i que a la futura Comis- sió hi hagi membres de tots dos partits.
Quin és el problema, doncs? En principi, l’obstacle és que el primer ministre britànic, David Cameron, no vol que Jean-Claude presideixi la Comissió perquè el troba massa europeista. La posició britànica té el suport de Suècia i dels Països Baixos. Cameron juga fort: ha arribat a suggerir que el nomenament de Junc- ker podria dificultar que el Regne Unit continuï sent membre de la Unió.
Però això és només una part. N’hi ha una altra que és més important: el precedent. És la primera vegada que el tractat de Lisboa s’aplicarà al nomenament del president de la Comissió Europea. El que ara es faci determinarà el procediment futur. En la pràctica, si els caps de Govern proposen Jean-Claude Juncker, estaran acceptant que l’elecció del president de la Comissió Europea es faci a partir d’ara per sufragi universal, a través de les eleccions al Parlament Europeu.
Aquest és l’argument de fons de la resistència britànica i el que fa que Angela Merkel i altres dirigents europeus no ho vegin totalment clar. No volen crear un precedent que en la pràctica dóna tant poder al Parlament Europeu.
Però tenen mala peça al teler, perquè Juncker es va presentar amb el suport dels partits conservadors europeus, i Martin Schulz amb el dels socialistes. Tots dos van fer campanya com a candidats a presidir la Comissió, igual que els candidats dels grups minoritaris. Un va guanyar i l’altre va quedar segon, i ara estan d’acord que el guanyador ha de ser el president de la Comissió. Junts tenen més del cinquanta-cinc per cent dels eurodiputats. El Parlament Europeu no pot proposar el president, perquè això correspon als caps de Govern, però pot dir que no al president proposat pels caps de Govern si no hi està d’acord. I està clar que, si no és Jean-Claude Juncker, la majoria dels eurodiputats no hi estaran d’acord. Tenen a més una raó poderosa: si els caps de Govern no proposen Jean-Claude Juncker, qui serà el maco que convencerà els votants a les pròximes eleccions perquè vagin a votar? És cert, com diu David Cameron, que l’abstenció va ser molt alta i que molts votants ignoraven que hi havia candidats a la presidència de la Comissió Europea. Però és igual: el que compta és que hi havia candidats, que els ciutadans van votar i que un dels candidats va guanyar. Ara no es pot dir als ciutadans que no s’hi valia. Seria un suïcidi.
Tot això és el que fa que la reunió del Consell Europeu de dijous i divendres de la setmana entrant sigui d’un gran interès. Poden passar dues coses: que els caps de Govern es resignin a proposar Jean-Claude Juncker, obrint una crisi greu amb el Regne Unit, o que s’enfrontin al Parlament i hi hagi una crisi institucional encara més greu. I l’últim que ara interessa és una crisi política a Brussel·les.
És veritat que, a les eleccions, el vot euroescèptic va pujar molt. Però el vot europeista va guanyar per golejada. La majoria dels ciutadans europeus volen més Europa, no menys. Nomenar president de la Comissió Europea al candidat guanyador és, en efecte, transferir sobirania a Brussel·les. Però això és justament el que la majoria dels votants van escollir. En canvi, nomenar una altra persona seria cedir i donar la raó als euroescèptics. Seria actuar segons la voluntat dels que van perdre les eleccions.