Els nens de la bandera
Probablement és per motius que no entenc, però a mi tota aquesta eufòria amb les banderes m’omple de cinisme. No per la pàtria –cadascú és lliure de tenir la seva, penjar el símbol (o penjar-se’l) on vulgui i adorar-lo com li doni la gana–, sinó per una certa neurosi paternal per embolicar amb la tela criatures que no aixequen un pam del terra. N’hi de tota mena, de banderes: d’estil clàssic aptes perquè el nen la porti lligada al coll com si fos la capa d’en Superman, o bé amb pal. També banderes que s’estampen en samarretes, pantalons i sabatilles. De les banderes amb pal en venen de clàssiques (per agafar-les amb la mà), adaptables al cotxet o a la bici. En qualsevol cas, són banderes de cap de setmana i festes (manifestacions) de guardar.
Se les deuen emportar de vacances, els pares?, vaig pensar fa uns dies quan vaig tenir ocasió d’observar tanta canalla vestida així. No ho crec, em vaig dir: els adults que enarboren banderes són ciutadans emprenyats però assenyats, gent pràctica, que tenen les seves raons i a més són formals. Esclar que, vist això, hi deu haver pares i mares que abans es deixarien els fills a terra que no pas la tela, ben doblegada i acabada de planxar, i ficada a la maleta. De manifestació en manifestació, mentre la quantitat de banderes creix en progressió geomètrica, els nens corren darrere dels pares disfressats de símbol errant, buscant gelosament la seva mirada, els seus braços, el seu pit de formigó, la seva seguretat, mentre aprofiten la més mínima oportunitat per colar-se en algun parc. És que són nens, només nens.
Els que som uns incrèduls i descreguts (i ara també irreverents) combreguem amb la idea que als nens se’ls ha d’ensenyar a ser animals polítics. Com? Res de partits, res de manifestacions, res de banderes. El que han de conèixer és ben senzill: han de saber distingir entre el que és públic i privat, entre l’honestedat i la mentida, entre els drets i els deu-
L’eufòria per les banderes porta alguns pares a embolicar-hi els seus fills: deixeu-los respirar
res. Entendre el que costa tenir una feina o una casa –que és un dret– i com n’arriba a ser de fàcil perdre-ho tot. Això també és política. Interpretar la realitat a mesura que la veiem passar, no portar banderes. Tota aquesta teoria és molt simple d’executar quan el que defineix els confins de la teva pàtria són les quatre parets del pis on vius.
Fa un temps aquesta periodista ja va escriure contra les banderes i la temptació de fer-les servir per calibrar els vincles emocionals que es tenen amb alguna cosa, amb algú o amb algun intangible. Llavors tot just balbucejava el “conflicte”. No m’agraden les banderes, per molt que procuro entendre qui diu que la tensió afectiva d’un país es mesura per la mida i la quantitat de teles que onegen o que la gent porta posades. Deu ser que tinc una enorme prevenció per l’abús de la bandera, per l’excés que se’n fa. Sóc de l’opinió de Borges. L’escriptor deia que darrere les banderes ve sempre un exèrcit. I això fa por.