La pel·lícula de SANT JOAN
Pastissers, treballadors d’emergències o de la neteja, funcionaris, comerciants... Actors secundaris de luxe fan possible un altre cop la nit més fogosa a Catalunya
La protagonista és Barcelona. I l’argument, la revetlla. Però la pel·lícula de Sant Joan no seria possible sense una legió d’actors secundaris de luxe. En algun moment precís de la festa, o potser en les hores prèvies o posteriors, les accions d’aquestes persones coincidiran i permetran que un any més la ciutat miri d’oblidar els maldecaps. I el mateix passarà a tot Catalunya amb altres personatges, alguns d’irrepetibles.
Com la Susi, un llamp de femella de 40 anys, sigui dit amb tots el respectes. Com tantes barcelonines, aquests dies s’empolaina ben bé. Mentre ella va a la pedicura, sis artesans de Sants treballen de valent per endolcir la vida. L’agent Berna, de la 1-1, sent un pessigolleig al nas, i el bomber Badia no oblida una mira- da. El doctor Soto tampoc no pot oblidar tres idees (“prevenció, prevenció i prevenció”) i el tractorista García està obsessionat amb la feina que ha de fer en 210 minuts. I mentre passa tot això, Juana Arnedo i Carmen García viuen una mudança permanent. Potser no es coneixeran mai, però a tots plegats els uneix un fil invisible. Funcionaris, pastissers, guàrdies urbans, bombers, treballadors d’emergències mèdiques o de neteja, venedors...
I la Susi, esclar, quatre tones de coqueteria. Els cuidadors, l’Albert i el Rafa, li retallen les ungles i li netegen les potes amb cura, davant l’atenta mirada de la Yoyo i la Bully, les altres dues elefantes del zoo. Josep Maria Alonso, de 43 anys, veterinari i cap de conservadors, també assisteix embadalit a la sessió. La revetlla, explica, no serà especial per als més de 2.000 exemplars de més de 300 espècies del zoològic de Barcelona. “Envoltats per l’anell acústic del parc de la Ciutadella, que estarà tancat a partir de mitjanit, els sorolls no arriben al recinte, o hi arriben molt esmorteïts”. Des que va començar el bon temps, els animals dormen amb els habitacles oberts: així decideixen on pernocten, si a l’aire lliure o refugiats a les instal·lacions. L’únic que no pot triar és l’inquilí més espantadís de tot el parc,
un dubtós honor que recau en el bongo ( Tragelaphus euryceros isaaci), el rei dels antílops. L’impressionant banyam i els 300 quilos enganyen. Com gairebé totes les nits, passarà Sant Joan al dormitori, on se sent segur.
Si el bongo fos de percussió, podria marcar el ritme del Josep, de 45 anys, la quarta generació al capdavant d’una de les senyes d’identitat de Sants, el Forn Baltà. Pum, pum, pum. Talla, tritura, pasta. Ell i els empleats de l’obrador –l’Olga, el Vicente, el Jordi, l’Iván i el Sergio– no s’aturen: centenars i centenars de coques de fins a 15 varietats diferents en tenen la culpa. El negoci es va dir al principi Forn Baltá, accentuat així, i estava flanquejat per la ferreteria i la cotilleria dels Valls. Després de la Guerra Civil, els amos es van veure obligats a traduir el rètol al castellà, però hi van colar un accent: Horno Baltà. El comerç era molt petitó, com mostra una foto del 1945, i ha anat creixent, gràcies a la ferreteria i la cotilleria, primer, i la sabateria Lluc, després. I així fins a convertir-se en la fleca, pastisseria, cafeteria i local per a la venda de farines i cursets de cuina que és avui. Prova que l’incivisme ve de lluny, a la foto es veu el cobrador del tramvia, immortalitzat mentre orinava en una cantonada.
En Berna, de 37 anys, membre de la unitat nocturna operativa de la Guàrdia Urbana del districte primer, o la patrulla u u, en argot, serà un dels agents perquè escenes així no es multipliquin i, sobretot, perquè que la festa no surti de mare. Entre en Berna i el seu company Iván sumen 13 re- vetlles de guàrdia. En la de l’any passat, en Berna, que anava de paisà, va atrapar un lladre que havia robat una bossa de mà. Quan tornava per tornar-lo, un borratxo el va confondre amb el delinqüent i el va colpejar a traïció. Paret nasal fracturada i dificultats per respirar per l’orifici esquerre. Però quan van demanar voluntaris, no s’ho va pensar i s’hi va apuntar: “La Guàrdia Urbana té vocació de policia de proximitat i dilluns, quan la ciutadania surti al carrer, és l’ocasió ideal per demostrar-ho”.
A Vicens Badia, de 55 anys, sergent de bombers del torn E del parc de Llevant, també li agrada treballar durant Sant Joan. El 2013 hi va haver 178 serveis, afortunadament cap d’important. Si tot torna a sortir bé, sap el que li espera: alarmes infundades pel fum de barbacoes en terrats i terrasses, contenidors i papereres cremades i una infinitat d’incidents que no passaran de l’ensurt. Tornar a casa i no carregar amb una mirada que congela l’ànima és un alleujament. Una vegada va participar en el rescat d’una dona que es va llançar al buit i va quedar atrapada al tendal d’un cinquè pis. La van salvar i des d’aleshores el sergent Badía no oblida els seus ulls: “Quantes persones desesperades farien un pas enrere si tinguessin un tendal, una segona oportunitat?”.
Josep Maria Alonso, de 51 anys, és tot un expert a no rendirse, en segones oportunitats, com avalen els seus més de 25 anys al Servei d’Emergències Mèdiques. És un apòstol de la prevenció i no deixa de lloar les 150 persones que depenen d’ell i la resta de forces preventives, com defineix policies i bombers. Encara que defuig
L’ELENC Les vides creuades demostren que el millor de Catalunya són els seus ciutadans EL DESIG “Que sigui una nit sorollosa, sorollosa i prou, que no hi hagi drames a lamentar”
tota mena de protagonismes, el doctor Soto coordina la primera resposta sanitària en una àmplia zona metropolitana –més d’1.700.000 habitants– que va de l’Hospitalet de Llobregat fins a Cubelles. Mai no oblidarà la revetlla del 2010. De la tragèdia de Castelldefels el que més el va sorprendre va ser el silenci. “Tothom sabia què havia de fer”, diu amb tristesa. Espera que Catalunya tingui una nit sorollosa. I prou. Que dimarts no hi hagi res a lamentar, o a tot estirar intoxicacions etíliques i accidents lleus de trànsit.
Si tothom conduís amb la perícia i la prudència de Juan García Rivera, de 41 anys, les carreteres serien una bassa d’oli. Definir en Juan i els seus col·legues com a tractoristes, ells que compleixen amb èxit una tasca comparable als dotze treballs d’Hèrcules, és molt simplista. Uns 300 treballadors de l’empresa Urbaser, contractada per la regidoria de Medi Ambient per a la neteja de Barcelona, deixaran les platges a punt entre les 6.00, quan començarà el desallotjament dels noctàmbuls més irredempts, i les 9.30 del matí de dimarts. Onze tractoristes, capaços d’actuar com en un ballet, seran les estrelles de la funció. Garbellaran la sorra perquè rebi els banyistes com si res. Sembla impossible (17 tones de residus el 2013; 19, el 2012), però any rere any es fa el miracle.
Totes aquestes vides creuades són tan inseparables de Sant Joan com els pinyons de les coques o els petards de la revetlla. Els comerciants de pirotècnia miren de posar bona cara al mal temps. Maleïda crisi. Juana Arnedo i Carmen García són dependentes d’un quiosc a la rambla Guipúscoa, entre Cantàbria i Puigcerdà, que es munta i es desmunta diàriament. El material no pot quedar allà i cada nit, com el de totes les casetes temporals, es trasllada a un magatzem de Martorell, “el polvorí”, diuen. Altres anys per aquestes dates havien venut moltíssims més petards. Han de fer jornades maratonianes i la nit de la revetlla estaran al peu del canó fins que el cos aguanti. Per això saben el que costa guanyar-se un jornal i els fa molta pena veure tants i tants pares amoïnats.
–Si compres tres capses de bombetes, et regalem la quarta. –No, no. Només una, gràcies. El bongo africà del zoo podrà dormir tranquil. No sembla que hagi de ser una revetlla gaire eixordadora.