L’ombra dels pares
SER PARE ÉS TRANSMETRE ELS VALORS I LES EINES NECESSÀRIES PERQUÈ ELS FILLS PUGUIN CRÉIXER I SER AUTÒNOMS. ELS PERSONATGES DE LES TELESÈRIES SÓN UN BON EXEMPLE DE COM L'EDUCACIÓ POT MARCAR L'INDIVIDU, TANT PER BÉ COM PER MAL
A la televisió qualsevol pot ser pare. És igual si es tracta d’un psicòpata, una advocada, un criminal o una mestressa de casa: el dret a procrear i mantenir la nissaga és universal per als personatges de ficció. Pot ser que les sèries prefereixin centrar-se en les trames més cridaneres i que les relacions entre pares i fills acostumin a passar a un segon pla, però la paternitat és un tema recurrent. Els fills, al cap i a la fi, són els que surten més beneficiats de les virtuts dels protagonistes però també les víctimes dels seus principals errors.
A l’escola els professors ajuden a transmetre coneixements als nens i els ajuden a formar-se com a persones, però la personalitat i la conducta solen forjar-se a casa durant els primers anys d’existència. I, com diuen, cada casa és un món. A Juego de tronos aprofiten que es tracta d’un univers que barreja la fantasia i una societat medieval i es presumeix de la tradició. Els valors es transmeten de generació en generació i els patrons, per tant, es repeteixen. Podria endevinar-se el cognom de la majoria dels personatges només pels comportaments i actituds que exhibeixen.
Els Stark posen èmfasi en l’honor i la responsabilitat de la classe alta, que ha de servir el poble i predicar amb l’exemple. Si el patriarca Eddard havia d’executar veredictes i tallar caps, no transmetia mai satisfacció, sinó sentit del deure cap als seus. Procurava que els seus fills poguessin distingir entre el bé i el mal, i Robb, Jon, Arya, Bran i Sansa en van ser una bona prova. Com el bon pare que era, proporcionava als seus fills les eines necessàries perquè es formessin com a persones. Podia preferir camins concrets per als seus fills, però els respectava les decisions, un cas ben diferent al dels Lannister, que hereten la mala educació de generació en generació.
Tywin Lannister va ensenyar un orgull de casta tan elevat als seus descendents que els bessons van optar per l’incest: la seva filla Cersei repudiava la idea que algú de fora de la família es fiqués entre les seves cames i per això el seu germà Jamie és l’amor de la seva vida. I, com havia fet el seu pare amb ella, va entendre el seu primogènit com una peça més dins del gran pla dels Lannister per governar el món. Va transmetre a Joffrey la idea que els Lannister simplement són millors, que la compassió és una feblesa i que cal riure’s de la derrota i la mort de l’altre, sobretot si és a les seves mans. Aleshores, ¿tenia cap altra opció Joffrey, un dels personatges més odiats de la televisió? Probablement no. Els secrets familiars, fins i tot els inconscients, fan mal a l’individu i ell és fruit d’un acte pervers. I si a la seva psicopatia hi sumem els aplaudiments de la seva mare cada vegada que cometia un acte atroç, la seva personalitat més narcisista i cruel no va tenir mai obstacles per desenvolupar-se.
Exemples de la mala educació es repeteixen en televisió, fet obvi si tenim en compte la quantitat de personatges menyspreables i antipàtics que corren per les sèries. Una de les grans incògnites de Mad men ara que li que- den set episodis per emetre és justament aquesta: imaginar fins a quin punt els papers dels Draper deuen haver afectat la forma de ser de la seva filla Sally. Don va ser el típic pare absent a qui, a més, va descobrir sent infidel, i Betty és el paradigma d’esposa que potser mai no hauria d’haver
A ‘JUEGO DE TRONOS’ ES TRANSMETEN ELS VALORS DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: ELS STARK SÓN GENT JUSTA MENTRE QUE ELS LANNISTER SÓN EXEMPLE DE MALA EDUCACIÓ
estat mare i ho va ser instigada pel mite que tota dona té instint maternal. Ella es nega a veure els seus fills pel que són i els jutja en funció de quant s’assemblen a l’ideal que ella els imposa al seu cap. Es queixa perquè els seus fills no l’estimen i no entén que ells li retreguin que no senti l’esti-
mació incondicional que senten la majoria de les mares. Amb aquests referents, com seria Sally en un futur com a mare i com a esposa? Doncs tindria relacions complicades amb els homes, perquè mai va veure una relació igualitària entre els seus pares, sostenen les psicòlogues i aficionades a les sèries Cristina Penín i Elena Ortiz. Sally és la víctima d’unes ensenyances perjudicials i per això optaria per un model més permissiu amb els seus fills. Però ningú no es proposa ser negligent: Betty, en el fons, també vol ser una bona mare, però no sap com ser-ho, com li passa a Norma Bates. En la preqüela de Psicosi,
Bates Motel, Vera Farmiga es posa en la pell d’una mare possessiva i obsessiva. Ella estima el seu fill Norman, però impedeix que sigui una persona independent: vol que depengui d’ella i no li transfereix seguretat per moure’s pel món. No vol que avanci i que se n’adoni que hi ha relacions triangulars, que no tot ha de ser per força ells dos contra el món, i tenyeix qualsevol amistat de Norman de gelosia, menyspreu i una actitud passivoagressiva. Fins a quin punt aquesta relació contribueix al trastorn dissociatiu i la condició de psicòpata del jove Bates és l’element primordial amb el qual juga la sèrie.
Però hi ha altres casos també realistes que simplement demostren que aquestes relacions són molt difícils, sense entrar en exemples tan nocius. La recomanable sèrie australiana Puberty
blues explora les diferents educacions que poden rebre els adolescents, que poden anar des d’un ensenyament més estricte fins a un altre de més liberal o la falta de figures paternes, i no imposa cap veredicte: els joves són els que prenen les últimes decisions, vinguin marcats o no per la seva herència. Altres relacions més sanes són les dels Dunphy de
LA PROTAGONISTA DE ‘THE GOOD WIFE’ ÉS UNA BONA MARE: ES PREOCUPA PELS SEUS FILLS PERÒ ENTÉN QUE ARA SÓN ELLS ELS QUE CONSTRUEIXEN LA SEVA PERSONALITAT
Modern family, que aborden les diferències familiars sense agressivitat, buscant solucions de forma positiva. I The good wife, que és un drama legal, també serveix d’exemple de la bona paternitat. La protagonista, Alicia Florrick, potencia que els seus fills prenguin les seves pròpies decisions. Entén que com a mare ha de fixar les bases i que ells són els responsables de construir la resta de la seva personalitat. Això no està renyit amb el fet de preocupar-se per ells i estimar-los incondicionalment. I, al final del dia, ha de confiar que deu haver fet el que és correcte perquè no hi ha una fórmula matemàtica per ser un bon pare i tenir el fill perfecte.