Raphael: “Yo sigo siendo este, aquel y el otro”
El cantant renova a Pedralbes mig segle de pacte
A les deu en punt de la nit, la banda avisa en atacar els compassos de Yo soy aquel. I al que no li agradi que se’n vagi perquè sortirà a l’instant un artista vestit de negre, natural de Linares, que durant dues hores donarà al públic allò que anhela, i amb aquesta complicitat –que no és la complicitat tipificada en el Codi Penal– Raphael surt sempre airós i sobreviu a tot: cabdills, monarques, papes de Roma, ministres de Foment i tot el que succeeix fora del seu món, tan singular.
“Yo sigo siendo aquel, el de siempre, Raphael”, diu el seu públic quaranta-cinc minuts després. Després de la suspensió del concert dimarts per la pluja, Raphael va actuar ahir a la nit en el festival Jardins de Pedralbes amb la seva efectivitat de sempre, més enllà d’algun desajust de so inicial.
El món de Raphael és complex: un artista que juga a tot, que alterna cançons amb substància amb temes senzillets, i després de més de cinquanta anys a la carretera encara és capaç de pretendre que hi ha un Raphael secret i íntim que el públic no coneix malgrat que el seu és de fidelitat canina, afectuós i sense por de proclamar la seva fe. Un públic al qual provoca amb aquestes caigudes de la jaqueta, aquests gestos únics entre el golf i el gendre perfecte, i que en sonar la seva tercera cançó està dempeus, corejant la tornada de Mi gran noche mentre l’artista s’encoratja i gaudeix del seu pacte mefistofèlic amb la història d’Espanya, de la qual, al final, acaba sent el gran supervivent, el testimoni excepcional.
Potser el secret de Raphael, el que li ha permès superar aquells clixés franquistes, ha estat aquest compromís renovat de donar tot el que el públic vol d’ell. I per això van sonar totes i cada una de les grans cançons del que ahir a la nit va definir com “el meu biògraf musical”, Manuel Alejandro, “a qui dec el 89% de les meves cançons”. Hi ha pocs artistes tan compromesos amb l’espectador, pocs que tinguin clar que ells manen sobre l’escenari però que el públic paga i al públic l’hi deu tot l’artista. Tot va discórrer ahir a la nit sota aquest pacte de jo canto com millor puc ara i vostès escoltaran tots els grans temes, que ja són sis dècades de carrera, perquè han vingut a això en lloc d’anar-se’n de cap de setmana a l’apartament de la costa. Són cançons que serveixen igual per enfonsar-se en la depressió d’un amor trencat com per renovar l’ànim d’una parella d’amants. Cançons deliberadament senzilles que agraden o no però l’han convertit en un cas excepcional del panorama musical. Si fins i tot hi havia moderns i modernes als jardins de Pedralbes, més enllà del públic de cor meravellós, homes i –sobretot– dones que recorden les primeres fans, aquelles noies d’ordre amb arravataments passatgers i encara que ja tinguin una certa edat continuen sent nenes quan el gran Raphael, el de sempre, com diu el mateix artista, els canta cançons sobre idil·lis, emocions, grans nits que prometen molt i aquestes quatre o cinc ximpleries que succeeixen al llarg de la vida.
Només per imperatiu legal l’artista va acabar a mitjanit, pletòric i ovacionat pels seus, i així fins a la pròxima.