Tot se n’aprofita
A Raphael no li falla, mai no li ha fallat ni faltat, el seu públic. Divers, variat, entès en els seus arravataments o principiant, però irremeiablement atret per un espectacle sempre assegurat, aquest públic tan seu va encaixar dolgut la cancel·lació de dimarts però va tornar ahir. Com si res, malgrat l’ajornament, el pont i les revetlles. Quan Raphael puja a l’escenari mai no se sap si en sortirà dempeus o estès, però molt menys a quina hora deixarà anar els espectadors després de les se- ves demostracions de fúria i proves en directe que està disposat a morir si cal. Sobre les taules s’ha trencat el canell, ha caigut mil vegades, ha perdut una dent i fins i tot s’ha electrocutat. D’aquell moment, d’aquell dia en què va caure fulminat al teatre Apolo (va ser arrossegat pels talons sota el cortinatge per després sortir com a ressuscitat amb el braç en cabestrell!), es va parlar ahir a Pedralbes. Eren converses represes després del fiasco del dimarts en què la pluja va arruïnar fins i tot la moral del cantant de Linares. “Estic molt baix, baixíssim”, gairebé xiuxiuejava irreconeixible. Ahir el dia es va estrenar assolellat, encara que no radiant, i tots van respi- rar tranquils. Al matí, a porta tancada Sarkozy va córrer pels jardins de palau per després reunirse amb Carla Bruni i acomiadarse fins a la pròxima. Encantats amb Barcelona. I a la nit va tornar ell, Raphael, del tot refet. Però abans, els seus fans ja estaven agafats (és un dir, però gairebé) al reixat del recinte i dues hores abans de l’inici del concert fent guàrdia a les seves localitats. Van matar el temps amb variacions sobre un sol tema. Ell, el de Yo soy aquel i la seva passió per tot el que fa, diu i canta en la vida. Sobre el seu aspecte inusualment rejovenit. Ni un segon perdut. Venint de Raphael tot s’aprofita, fins les esperes.