Amors que maten
Pep Guardiola va explicar en una ocasió que s’estimava massa els seus jugadors per fer-los cap retret. La cita es remunta a l’octubre del 2010, quan el seu equip va travessar una dificultat passatgera per fer gols i tancar els partits, però aquell Barça va acabar la temporada guanyant la Champions i la Lliga. Poc temps després, la màgia es va esfumar, el millor equip de la història va deixar de funcionar com un rellotge i el tècnic va decidir marxar sense prendre decisions que haguessin estat doloroses.
Ve a tomb aquesta referència històrica per explicar, en bona part, el que li ha passat a la selecció espanyola en aquest Mundial. Deia Del Bosque abans d’anunciar la llista de convocats que no detectava en la mirada dels seus homes la mateixa il·lusió que a Sud-àfrica. Després de la desfeta davant Holanda, el seleccionador va defensar la presència a la llista de diversos veterans aparentment lluny del seu millor moment al·legant que no tenia força moral per no convocar els qui els havien portat fins aquí. La conclusió és que es va equivocar.
Tenint en compte que parlem de dos entrenadors amb personalitat i crèdit suficients per prendre qualsevol decisió, que no les hagin pres demostra que trencar el vincle sentimental amb futbolistes que els han donat tant no deu ser fàcil. Al cap i a la fi, són humans. Una altra cosa és que el sentimentalisme els hagi portat a prendre decisions puntualment equivocades.
Centrant-nos en el cas de Del Bosque, endur-se al Brasil 16 dels 23 con- vocats per a Sud-àfrica –i haurien estat més si no s’haguessin lesionat Valdés, Navas i Puyol– demostra que el seleccionador va decidir morir amb els seus tot i el risc de no introduir prou saba nova. Dels debutants, només Diego Costa i Azpilicueta han tingut un paper important –no pas rellevant– mentre que Koke només va aparèixer quan Espanya ja ho tenia tot perdut davant Xile.
Al vestidor espanyol han generat malestar unes declaracions de Xabi Alonso assenyalant que a Espanya li ha faltat la fam i l’ambició de cites anteriors, potser dites de manera i en moment inoportuns però amb una dosi notable de raó. Més enllà de detalls tàctics i estats de forma, n’hi ha prou de revisar els partits contra Holanda i Xile, així com observar la majoria de participants al Mundial, per adonar-se que els rivals s’han expressat amb una intensitat superior a la dels espanyols.
Quan Del Bosque va voler fer un cop de volant, asseient Piqué i Xavi en el segon partit, també es va equivocar de tecles. És obvi que el de Terrassa ja no és el de quatre anys enrere però, mentre es vulgui jugar a ser protagonista i a marcar les coordenades del partit, jo el voldria sempre al meu equip. És per això que em sembla una molt mala notícia per al Barça que Xavi hagi decidit marxar. Per la seva experiència, hauria estat una peça potser amb menys pes però de gran ajuda, especialment després de les sortides de Puyol i Valdés, en l’evident transició que afronta Luis Enrique.
Deixant de banda qüestions personals i econòmiques, Xavi ha considerat que el nou projecte tindrà poc a veure amb l’equip del qual va ser peça clau i, sobretot, fa bé de protegir la seva imatge llegendària: després de tot el que ha aconseguit, d’ara endavant
Xavi i Del Bosque han après que és perjudicial prendre decisions sentimentals
tenia poc a guanyar i molt a perdre.
Xavi demostra una intel·ligència a l’hora de triar el seu futur d’acord amb la que l’ha distingit sobre el terreny de joc. De la mateixa manera, estic convençut que Vicente del Bosque triarà deixar el càrrec de seleccionador encara que molts considerin que els seus triomfs anteriors avalen la seva continuïtat. Tots dos saben, o han après darrerament, que prendre decisions basades en el sentimentalisme rarament condueix a res de bo. I és que hi ha amors que maten.