Vendre pa, vendre llibres
En un món en què treball i capital són abundants, el que escasseja de debò són les idees
Tanquen una llibreria i mesos després, al mateix local, obren un restaurant. Ha passat en diferents ocasions i continuarà passant. L’última, Ancora y Delfín, llibreria situada a la part muntanya de la Diagonal barcelonina. On abans hi havia la llibreria (fins al febrer del 2012) ara obre un establiment de Le Pain Quotidien. El nom d’Ancora y Delfín és una composició que és gairebé un jeroglífic concebut a la Roma imperial. La llibreria estava allà des del 1956. Amb Le Pain Quotidien passa el contrari. Sembla un nom escapat d’un relat de Boris Vian. Però és una cadena de restaurants on manen el pa, les amanides i l’ecològic en general.
La gent viu aquests canvis amb angoixa. Tancar una llibreria, en un país que ha estimat els llibres tant com la seva llengua, sembla un pecat de l’esperit, una traïció. Més encara en una ciutat que s’observa a si mateixa i en la qual la població manté una dependència sentimental amb el paisatge (hi ha ciutats a les quals això ja no passa). Van patir pel tancament de la Llibreria Ona (després reoberta) com abans ho havien fet pel tancament de la Cinc d’Oros...
Però és millor no inquietar-se. El tancament d’una llibreria no és una derrota moral ni significa que la ciutat s’hagi tornat més inculta. És la constatació que les petites llibreries han de canviar de model de negoci. Curiosament, a Ancora y Delfín sempre van veure les coses clares. “Aquesta és una llibreria amb molta personalitat, i hem preferit tancar-la abans que adaptar-la i convertirla en alguna cosa que no ha estat”, va dir Eulàlia Teixidor, la seva última propietària. Tenia molta raó. Mantenir-la oberta hauria implicat canvis molt profunds en la relació amb els clients, amb el producte i en la naturalesa del negoci.
El plantejament de Le Pain Quotidien és exactament l’invers, el resultat de l’obsessió d’un cuiner belga, Alain Coumont, pel pa que havia provat de petit. No és probable que hagi replicat el pa perdut de la infantesa. Però el que sí que ha aconseguit, des que va iniciar el negoci el 1990, és que els clients que freqüenten els seus locals (n’hi ha uns quants a mig Europa) se sentin com si fos així. I que fins i tot s’hi asseguin amb reverència al voltant d’una taula comunitària, com si això fos el segle XIX.
Així és la fortuna. Que somriu a aquells que són capaços d’innovar, de crear nous productes, serveis i models de negoci. En un món en el qual el capital i la tecnologia poden arribar a qualsevol racó, en què el mercat laboral s’està fent més homogeni, el veritablement escàs, el que marca la diferència, són les idees. Ho expliquen Erik Brynjolfsson, Andrew McAfee i Michael Spence en un article a Foreign Affairs, “New world order”. També diuen que els que siguin capaços de proveir el seu entorn d’idees hi rebran una gran recompensa.
Siguin idees per vendre pa o per vendre llibres.